Per què se'ls posa nom als carrers? És clar que la principal raó rau en una qüestió pràctica: poder orientar-nos i guiar-nos més fàcilment. Alhora, però, el nom que se'ls dóna i al què o al qui es dediquen diuen molt de la ciutat on vivim.
Si una tarda qualsevol ens passegem per Sant Cugat i ens hi fixem, podrem observar multitud de carrers amb nom de plantes, d'altres municipis o ciutats, de fets històrics, de personatges de rellevància tant local com universal, etc. Aquests últims són els més habituals: noms que ens duen a recordar algú, un algú que potser no ens sona absolutament de res. Però si està allà, serà per alguna cosa, no?
Bé, si us encurioseix saber quins avantpassats i avantpassades són venerats a Sant Cugat, només cal donar una ullada a la web del nostre Ajuntament, on observareu que aproximadament uns 380 carrers (així com avingudes, passatges, jardins, etc.) homenatgen la vida i grandeses de determinats homes, mentre que uns 41 carrers (ídem) fan referència a dones, 21 de les quals estan allà per ser Verges, Santes i Mares de Déu. Obviant que representem la meitat de la població mundial, la primera idea que a una li pot passar pel cap davant d'això és: les dones hem fet ben poc a la història com per a què siguem recordades. Ara que, si som santes i pures, potser en tenim alguna oportunitat.
Potser el fet de haver estat protagonistes de grans descobriments, haver comandat exèrcits, haver alliberat pobles, haver escrit grans relats, haver assumit grans perills, haver combatut el feixisme, haver estat referents polítiques, haver revolucionat l'art, haver trobat remeis a greus malalties, haver cuidat dels nostres, i haver lluitat contra la desigualtat de gènere, racial i de classe, entre altres, no mereix suficient reconeixement per a tenir dedicats més de 20 carrers.
Però no només hem fet menys, sinó que el que hem fet és menys important. Tant menys important com perquè desenes de carrers de Sant Cugat facin abans referència a homes que simplement han estat propietaris de terrenys locals, per no esmentar els carrers que encara ara commemoren coresponsables del franquisme. A més, si mai teniu oportunitat, fixeu-vos en les descripcions dels carrers i la raó del seu bateig; la dels homes és extensa, desenvolupada i complexa. La de les dones en prou feines supera les cinc línies en la majoria de casos.
Què ens diu això de la nostra petita ciutat?
Que no tenim memòria. O no la volem tenir. Que sempre partim d'una lectura androcèntrica de la història, d'una amnèsia patriarcal premeditada que ha volgut esborrar qualsevol petjada de les dones. Que se les ha obviat sistemàticament, i el seu reconeixement és quasi anecdòtic. Ho veiem als carrers, però també a les aules, als museus, als monuments, a les pel·lícules històriques... I a Sant Cugat, a Catalunya, a l'Estat espanyol, a Europa i arreu.
Però existeixen. Maria Mercè Marçal, Silvia Federicci, Olimpia de Gouges, Paulina Odena, Frida Kahlo, Joana Raspall, Marie Curie, Micaela Bastidas, Florence Nightingale, Otilia Castellví, Funmilayo Ransome, Angela Davis, Mary Nash, Dolors Vives, Aleksandra Kolontái, Marina Ginestà, Teresa Claramunt, Leila Khaled, Anna Frank, Simone de Beauvoir, Clara Campoamor, Emma Goldman, Sei Shônagon, Montserrat Roig, Virginia Woolf, Frederica Montseny, Rosa Maria Arquimbau, Victoria Kent, Malalai Joya, Gayle Rubin, Doria Shafik, Dolores Ibárruri... I podria seguir i seguir.
Tenim centenars de milers de dones lluitadores, pioneres i valentes que han fet història o l'estan fent. Dones que mereixen reconeixement, que mereixen ser recordades. Si els carrers són, en bona mesura, el reflex de la memòria col·lectiva, fem que el record es mantingui viu. No les obviem. Recuperem-les.