Parlar malament el català

Quan, anant per Sant Cugat, Mira-sol, la Floresta o Valldoreix se m'adreça algú parlant un català deficient, lluny d'empipar-me o corregir-lo, li contesto amb el millor català que en sé. Li valoro l'esforç que està fent i penso que, a força de practicar-lo, l'anirà aprenent.

A casa nostra tenim la influència francesa de ser perepunyetes amb la pronúncia. Cada vegada que interrompem una conversa per a corregir el nostre interlocutor, li fem passar vergonya i, si se sent menystingut, estem perdent una oportunitat d'integració. Li hem de deixar expressar-se lliurement i, si de cas, parlar-li el més correctament que sabem. Així, d'una manera subtil, li estem donant models que més endavant farà servir.

M'ho he trobat infinitat de vegades amb els meus amics andalusos i ara amb pakistanesos, musulmans i d'altres països que, potser no viuen al nostre poble, però sí que treballen aquí.

Hauríem de tenir la norma d'iniciar la conversa en català. D'aquesta manera estem possibilitant que, els que estan insegurs i els fa vergonya, es llencin. Temps haurà després d'aclarir-los si no ens entenen. I no entossudir-nos si veiem que realment no se'n surten. Molt sovint, la nostra prepotència idiomàtica té conseqüències adverses.

És veritat que estem a Catalunya i tenim tot el dret a parlar el nostre idioma. Justament per això hauríem d'esdevenir propagadors pedagògics de la nostra parla.

Altra cosa seria quan trobem aquests fatxendes que, "porque están en España"... La seva actitud prepotent hauria de trobar una actitud ferma per part nostra. Aquesta gent no ho fa per ignorància, la seva positura és purament política.