'Pedra i sang', una història d'èxit
Sempre m'agrada dir que, quan vaig arribar a Sant Cugat l'any 2000, el primer que vaig fer va ser fer-me soci de la Biblioteca. Gran decisió la meva atès que a hores d'ara encara en sóc un usuari fidelíssim. De seguida em vaig adonar que el cor de la cultura del poble bategava amb molta força. Les funcions de teatre, les audicions musicals, les exposicions de tota mena, el conjunt monumental... Sant Cugat feia i fa patxoca des del punt de vista cultural.
L'any 2000 es va fer una representació singular d'un succés tràgic: l'assassinat de l'abat Biure durant la missa del gall de l'any 1350 a mans de Berenguer de Saltells. A mi, el que més em va copsar llavors va ser, indubtablement, la fotografia del moment culminant del magnicidi quan el dropo d'en Saltells, vestit amb jaqueta de cuir, li clavava el coltell al pobre Biure, que no era cap altre que el nostre venerable actor Jaume Pla.
Però jo, si els he de ser sincer, em mirava allò de Pedra i Sang una miqueta des de la llunyania, amb un cert escepticisme. Fins que ho vaig veure de prop. I és que l'alma mater d'aquesta obra, de totes les seves representacions, que sempre està atenta a tot el que es belluga per Sant Cugat, Dolors Vilarasau, em va convidar un dia a fer-hi cap. Jo no sé si la Dolors és una bona seguidora del basquetbol i està a l'aguait de les meves aventures periodístiques, o si potser havia assistit a alguna meva exposició del Quixot o llegit els meus habituals articles en la premsa local; no ho sé, però el cas, és que em va convidar.
I allà em vàreu tenir, assegut a primera fila de butaques assistint a una funció teatral com si fos un magnífic combat de boxa. I ara us puc dir, amables lectors, amb ple coneixement de causa, que Pedra i Sang és una obra, per sobre de tot, enormement entretinguda. Xavier Tor ha substituït Jaume Pla amb mestratge i el nivell dels actors es manté alt, consistent. La trama argumental és intensa, però es balanceja suaument entre els moments més tràgics i d'altres gairebé còmics. Les al·lusions als esdeveniments més actuals, que encaixen amb eficàcia, li donen un aire fresc a l'obra i només pot disgustar a qui té una escassa amplitud de mires.
Algú em diu a cau d'orella que Pedra i Sang no havia de ser una obra que tingués continuïtat, però l'èxit obtingut ha empès que acabi assolint el títol de funció imprescindible durant les festes nadalenques. A mi em sembla just, perquè quan les coses es fan bé acostumen a reeixir. Que no els ho expliquin; vinguin, seguin i gaudeixin.