Planificar en mode pausa?
No obstant, també cal dir que totes les èpoques tenen les seves peculiaritats: unes semblen la gran pausa (l’agost); altres són l’accelerada endavant (a partir del 15 de setembre) on tot sembla que vol tornar al seu lloc a marxes forçades; o, fins i tot, hi ha èpoques de l’any en què sembla que el temps va marxa enrere i no passa, com són els períodes previs a les vacances de Nadal, Setmana Santa, o el mateix estiu.
El que està clar, és que el municipi i la gent que hi viu tenen diferents ritmes que es van succeint al llarg dels mesos però que són repetitius al llarg dels anys. I la pregunta és: a nivell urbanístic, com s’ha de planificar el territori per adaptar-se a aquesta diferència de ritmes?
S’ha de comptar amb una activitat frenètica com la de finals de setembre on serien necessaris vials amb quatre carrils (i dos més per aparcar), zones infantils per omplir les tardes en què encara fa bo, etc... o per contra, s’han de comptar amb els períodes de l’any en què el municipi es queda buit i considerar que aquesta activitat tan intensa és puntual? S’han de preveure més equipaments tipus piscines municipals pels pocs que es queden a l’agost, o bé s’ha de prioritzar els serveis que s’utilitzen durant l’any? S’han de preveure serveis per a les expectatives més elevades o s’ha de ponderar en aquestes previsions l’evidència de que hi hauran uns períodes temporals en que aquests serveis no s’utilitzaran?
El cert és que si el planejament urbanístic s’elaborés aquests dies, Sant Cugat no tindria res a veure amb el poble d’avui en dia (tot i que en ocasions, durant l’any, sembli que falten molts serveis i les previsions siguin justes).
Com tot, l’èxit es troba en l’equilibri i, per tant, la victòria de la planificació territorial és en aconseguir mantenir la balança entre el que és realment necessari i el què és una necessitat puntual. Tant per excés, com per defecte.