Plou

Plou. Els carrers estan xops i plens de bassals i els cotxes fan aquell soroll de circular sobre mullat. Ben poca gent camina i els que ho fan s’apressen amagats sota el paraigua. Ningú passeja.

Cada gota multiplica els efectes d’una primavera que reposa amagada sota els núvols, encara ben carregats. Quan el sol trenqui l’encanteri i surti poderós amb la nova llum que farà brillar les darreres gotes, aquesta mateixa primavera que, silent, agafava forces sota la pluja, esclatarà en una esplendorosa simfonia, on tot tornarà a ser nou i més bonic, càlid i proper.

Els carrers s’ompliran dels que s’havien amagat en un matí que convidava a contemplar-lo en solitari des de darrere la finestra, amb la música evocadora del repic del xàfec contra el vidre. I la vida, sota la cúpula esquinçada dels darrers núvols, tornarà a multiplicar-se.

M’agrada quan plou a Sant Cugat per primavera perquè encara sap ploure. Tenim aquell punt de poble que ens evita les incomoditats de la pluja a la ciutat i, ben al contrari, ens deixa apreciar la grandesa de la natura que reneix. Quina diferència amb la pluja freda i pesada de l’hivern, que ens aclapara i congela cos i ànima! O la desfermada de finals d’estiu, que ens mostra desafiadora com som de petits al seu costat!

La primavera en canvi omple cada gota d’aigua que ens regala d’una subtil aroma de vida nova, d’un gust agredolç d’esperança i d’una promesa de plenitud que comença a manifestar-se en l’esclat de flors que ens envolta, encara que les més matineres se les hagi endut a terra la mateixa pluja que les va fer boniques.