Aviat farà vint anys que visc a Sant Cugat. Buscava un lloc on fer pujar les meves filles, lluny de la gran Barcelona, on havia anat a estudiar. On conèixer bé els veïns i fer-hi amistat, conversar amb els botiguers, anar a peu a tot arreu, adequat perquè les nenes poguessin jugar a l’aire lliure, i quedar. Ara les noies s’han fet grans i tenen els amics més importants a Sant Cugat. Ja és temps de volar, però amb una base ben sòlida, ben nodrides les arrels, les ales també són més amples i el vol, desitjo, més lleuger.
Vaig néixer en un poble petit del Bages, Súria, i vaig tenir la sort de passar moltes hores jugant al carrer. En aquell entorn el riu i el bosc estan molt presents en la vida de les persones. I també el cel, i el temps que anuncia. La gent comenta si està tapat, si no, si el núvol ve carregat de pluja. Així que el primer que em va enamorar de Sant Cugat va ser l’amplitud del cel. Ja no el veia retallat entre edificis alts, a bocins o esbiaixat. Des de gairebé tot arreu, aquí es pot veure la volta sencera, i els capvespres, quan els núvols s’encenen, em sembla que han posat un cinemascope al carrer només per mi. A la nit llueix una estrella que brilla molt, diria que és Venus –confesso que a Barcelona no l’havia vista mai–.
Així que sóc surienca d’arrel, però santcugatenca d’adopció, com vaig ser primer estudiant manresana i després barcelonina. I tant com s’han ampliat els cercles de les meves identitats, tant s’han fet més fortes les ganes de viure a Sant Cugat. Crec que s’han intensificat en paral·lel a l’expansió de la ciutat. L’he vist eixamplar-se trencant totes les costures del poble que era fa vint anys. Sempre després ben recosides, per cert.
Per exemple, vaig arribar a l’època que per la rambla del Celler baixava l’aigua de la riera al descobert, marró i esvalotada quan plovia, i llavors era una zona desendreçada i un xic caòtica que feia de frontera entre el barri del Monestir i l’Eixample de la Torre Blanca. Ara és un dels eixos ciutadans més polit i còmode, amb el seu carril bici, la seva arbreda, els seus bancs, les seves zones esportives i el passeig que et porta dels afores fins a l’ajuntament.
Essent una ciutadana conversa, em costa molt trobar-hi pegues a viure en aquest poble-ciutat. A més, per a algú tímid però no feréstec com jo, és l’espai geogràfic i humà ideal. Puc escapar-me a la natura, per un dels camins de Collserola, passejar en silenci, respirar verd, però sense sentir-me sola. Hi ha tanta gent fent esport o caminant que sempre topo amb algun amic o conegut amb qui encetar una conversa.
Entre setmana, les meves tardes ideals consisteixen a anar a fer un tomb al centre, a peu o en bicicleta. Si tinc alguna cosa per comprar, entro a les botigues conegudes, o a les noves. Ja no hi ha La Fauna, ni la Matalasseria Casajuana, però hi ha comerços que han fet un gran esforç per renovar-se i mantenir la qualitat del seu servei. Poques vegades he de desplaçar-me a Barcelona per anar de compres, i, a més, quina mandra! I si només vull badar, doncs hi ha moltes coses per embadalir-se: aparadors, galeries d’art, quan no topes amb paradetes a la plaça d’Octavià o a la dels Quatre Cantons.
No sé si definir Sant Cugat com a poble o com a ciutat. Al final, hi he trobat els avantatges d’un poble i els d’una ciutat alhora, però gairebé cap dels inconvenients d’una ciutat. I dic ‘gairebé’ perquè si no seria perfecte, i ja se sap: la perfecció no existeix.