Política i professionalització

Jordi Casas Historiador 29.06.2011 01.17 h.

Seria ociós insistir en el desprestigi dels polítics i dels partits davant l’opinió pública. Recordo, en aquest sentit, que el manifest aprovat per l’Assemblea d’indignats santcugatencs el passat 11 de juny, inicia les seves reivindicacions amb un capítol que porta per títol: No més privilegis per a polítics. Un important jurista italià, Luigi Ferrajoli, ha publicat fa poc un llibre amb el sucós títol: Poders salvatges. La crisi de la democràcia constitucional, en el qual analitza la situació italiana, però planteja aspectes de validesa universal. Parla de la crisi des de dalt, de la qual el sorgiment d’actituds populistes en seria una causa/conseqüència, i de la crisi des de baix, aspecte important de la qual seria la despolitització massiva i la dissolució de l’opinió pública. En l’apartat de propostes, entre moltes altres, es troba la de la incompatibilitat entre càrrecs de partit i càrrecs públics; ho considera rellevant perquè els partits recuperin el paper d’intermediaris entre la ciutadania i les institucions democràtiques.

Tot plegat ve a tomb d’una columna que vaig publicar fa dotze dies al Diari de Sant Cugat. En ella, reclamo una estructura politicoadministrativa més racional i més senzilla per al nostre Ajuntament. Considero absolutament injustificat el fet que tots els regidors de la majoria de govern hagin de tenir càrrecs executius. Els regidors, de la majoria de govern i de l’oposició, tenen, o haurien de tenir, importants instruments institucionals per exercir la seva responsabilitat: el Ple i les comissions informatives.

El fet que tots els regidors de la majoria de govern assumeixin tasques executives, representa en la pràctica un apoderament per part del partit guanyador de l’estructura de l’Ajuntament, un fet que porta a la confusió entre partit i institució. Si, a més, hi sumem que el secretari o president local del partit, que crec que és el cas, també és regidor i que, juntament amb ell, ho són altres càrrecs rellevants del partit, la independència del partit com a col·lectiu amb funcions pròpies queda greument amenaçada. Qui fa els programes? Qui elegeix l’alcaldable i configura la resta de la llista? Qui decideix els grans temes municipals? Evidentment, el grup municipal, i, en especial, els que tenen més responsabilitat executiva. El partit, com a tal, queda anul·lat: la seva capacitat de seguir sent un nexe entre la ciutadania, i en especial els seus votants, i la institució, i la seva funció de fiscalització del grup municipal, desapareixen.

El fet que les coses funcionin així no implica forçosament mals resultats en termes electorals. Però el partit desapareix com a intel·lectual col·lectiu, és a dir, com a conjunt de persones que elaboren programa, i els electors es distancien de la política, en la mesura que veuen que tot es fa des de dalt. La professionalització mata la participació dels qui no volen ser-ho, de professionals de la política. (P.D: el que es diu aquí val per a qualsevol partit, naturalment).