Primer recital de Cançó Popular a Sant Medir

Fa unes setmanes, tot veient al Sense Ficció de TV3 un reportatge sobre la censura franquista, vaig recordar una situació viscuda a Sant Cugat el dia de Sant Medir de l’any 1975 amb motiu de la celebració d’aquest Recital, organitzat pel Grup de Joves de la Unió Santcugatenca, format per uns joves actius, entusiastes, compromesos socialment i políticament que volien canviar les coses.

El mateix Grup va escriure en un dels mitjans de comunicació del moment, la revista Vallépolis (No 9, Abril-Maig 1975), un divertit i detallat article explicant tot el que va passar. Ara només es tracta d’introduir els fets, amb una perspectiva de 40 anys, per anar a l'anècdota final.

En aquella època, organitzar quelcom “popular” no volia dir solament “obert a tothom” o que el tipus de recital fos de cançó tradicional o folklòrica, sinó que tenia connotacions afegides com democràcia, llibertat, amnistia, antifranquisme, revolució... Per tant, a l’hora d’anar a demanar permisos i la col·laboració de l’Ajuntament, es va obviar la parauleta.

L’Ajuntament vivia els darrers mesos de l’alcalde Barnils i en aquells moments, quan es començava a veure una llum al final del túnel del franquisme, molta gent del règim volia començar a deixar anar llast per preparar-se a la situació que s’intuïa imminent. Van acceptar col·laborar-hi i a més van subvencionar-lo en un 50% del pressupost. Per ells, el recital era de cançó “catalana”.

Les tensions comencen uns dies abans quan apareix publicitat anunciant el “Recital Popular”. Es passa a nervis abans del recital, quan veuen el tarannà que agafava tot allò. Després dels eivissencs UC, va actuar la Júlia León que va carregar fort contra l’Ajuntament per poca col·laboració. Més nervis i corredisses. Després actua un cantant novell de Sant Cugat, José Antonio Verdegay que cantava poemes d’altri. El punt àlgid arriba quan canta un poema de Bertolt Brecht, “El General” i el dedica als militars de l’Exèrcit Espanyol.

Llavors sí que la cosa es complica i tot i que el recital continua amb el cantautor rubinenc Jordi Margarit, membres de la Guàrdia Municipal retiren el DNI del José Antonio citant-lo al vespre a la caserna de la GC de Mira-sol per recollir-lo i prendre-li declaració.

Al vespre, es presenta el cantautor i alguns membres de l'organització i es genera un caos terrible, ja que la GC pretenia que anés a buscar a la resta de cantants, organitzadors i a la Junta de la Unió! Al final deixen marxar a tothom, excepte al segons ells causant de tot el merder, el pobre José Antonio, que el van fer tornar l’endemà.

I allà era, amb el seu pare. I li pregunten perquè va escriure aquesta cançó en contra de l'exèrcit tan revolucionària. Ell contesta que no és seva, que és d’un poeta que es diu Bertolt Brecht. La contesta, fulminant: “Pues vete a buscarlo y tráelo aquí inmediatamente!”.

Estona van estar per fer-los entendre que en Bertolt Brecht era alemany i feia gairebé vint anys que havia mort.