Quan tothom (que participava) estava en contra de la vianantització
La plaça del Monestir feia goig: terrasses plenes al capvespre, la família de castanyers oferint les millors castanyes del món
Aquests dies hem passejat per l'eix central de la ciutat, aquell que va de la plaça de l'estació a l'avinguda de Cerdanyola. Força gent feia el mateix que nosaltres, gaudir de la ciutat, de l'ambient prenadalenc en el que ressalta la nova i reeixida il·luminació inspirada en la rosassa del Monestir.
Algunes persones compraven, altres simplement caminaven o parlaven amb amics i coneguts. Ni més ni menys que el que hem fet amb la meva dona i una de les filles. La plaça del Monestir feia goig: terrasses plenes al capvespre, la família de castanyers oferint les millors castanyes del món. A les casetes de Nadal parlem amb vells coneguts. Moltes famílies fent cua per pujar al trenet de Nadal em permet recordar-li a la meva filla el que són capaços de fer els pares pels fills... la plaça de l'Om i els jardins del Monestir fan lluir la nostra joia.
Parem atenció en la interessant escultura que de fa uns mesos s'ha ubicat a la confluència de la plaça Augusta amb la de l'Om i comentem que és una llàstima que les llums de la llotgeta del Monestir estiguin apagades. Voltem el Monestir fins a l'avinguda de Cerdanyola per recular i continuar amunt pel carrer Major, cada vegada més viu fins a la plaça de Sant Pere on fem una volta pel recuperat Mercat Vell. Després baixem pel carrer de l'Endavallada i continuem fins a l'estació.
Enmig d'aquesta realitat em venen al cap aquelles ínfimes voreres de Santiago Rusiñol o Valldoreix on havies de cedir el pas a qui et venia pel davant perquè dues persones no hi cabien. També recordo aquells carrers on la gent només estava de pas perquè no s'hi podia passejar. La "rambla" que Sant Cugat no tenia i quin paper ara exerceix l'eix de vianants o les places Octavià i Augusta que aquests dies llueixen esplèndides i que abans del canvi eren aparcaments oberts.
Recordem com de difícil va ser impulsar aquesta renovació urbana i la força de la reticència al canvi. Com que la memòria sempre m'ha acompanyat m'agrada trobar entre la gent que gaudeix de la ciutat i els comerciants satisfets antics radicals opositors a la vianantització.
La reflexió em du a la conclusió que la participació ciutadana és un avanç de la nostra democràcia pel que és una tendència positiva, però cal que qui està legitimat per les urnes, principi bàsic de la democràcia sense adjectius (l'adjectivada, sigui, popular, orgànica o directa no és democràcia, és una altra cosa), i amb visió global de ciutat, lideri, defensi el projecte de ciutat per al que ha estat votat, convenci i decideixi. Si no ho haguéssim fet així, no haguéssim escoltat el silenci de la majoria i ens haguéssim deixat condicionar per l'oposició cridanera, l'única que a principis dels 2000 s'escoltava, potser encara passarien cada dia 8000 cotxes pels carrers Santiago Rusiñol i Valldoreix, ...les places del Monestir, Augusta o de l'Estació serien pels cotxes i no per a les persones i el nostre poble seria molt més gris