Què fer, com, quan... amb tots?
Estem en un moment de la història, en què hi han fets que depassen les nostres fronteres, les que siguin, i ens vinculen amb problemes globals, moltes vegades sense conèixer que indirectament i involuntàriament som causa dels mateixos.
Estem immersos en un dels fenòmens migratoris més importants de la humanitat, si més no a Europa, tan sols comparable al que es va produir a causa de la segona guerra mundial. Aquests, per molt que es tracti de dividir en diferents tipologies (immigrants econòmics, polítics, religiosos...), per tal de desenvolupar un veremo entre les persones que emprenen aquest viatge, moltes vegades sense retorn ni futur, és a causa i conseqüència del mateix en tots els casos.
És conseqüència d’un sistema sense justícia, gens igualitari, amb més respecte als diners que a les persones, a la immediatesa dels beneficis d’alguns enfront de l'evolució i equiparació dels de tots... És l’evolució/degradació d’un model esgotat, que preconitzava que el creixement donaria riquesa (què és riquesa?) per tothom (quin tothom?, Africà, Àsia, Sud Amèrica, el Magreb, l’Orient Mitja... estaven, estan inclosos en aquest tothom?).
És una crisi que, com quasi tot el d’aquesta vida, és a conseqüència de moltes coses que interactuen en un moment i espai... potser per casualitat, però que hi han de ser perquè la possible casualitat passi (és una valoració benvolent, de la situació).
Com molt bé ha descrit l’economista Francesc Reguant (2015. Mercados agroalimentarios, volatilidad y desigualdad. AGRICOLAE Nº 6), entre altres, la conjunció d’una mala collita de blat en Rússia en l’any 2010 deguda a una sequera singular atribuïble al canvi climàtic, que ja hi és des de fa temps per quedar-se per molts anys i molts detractors que hi hagi d'acord amb res (veure primer i segon Informe del Canvi Climàtic en Catalunya), junt amb la pressió especulativa del mercat dels cereals va desencadenar una carència relativa, però molt real, que sí que afectava els països més pobres, el que va esdevenir en les crisis reivindicatives primer i revolucionaries després, del Nord d’Africà primer i dels països de l’Orient mitja més tard; on Síria és el darrer lloc on, a més, s'hi apleguen interessos geopolítics molt marcats.
Sens dubte, s'hi poden afegir religions, idees polítiques, fets culturals... però la fam, el desencís, la misèria generats per l’especulació, per la baixesa moral d’uns quants, ha desencadenat una crisi d’un abast impensable.
Davant això, em pregunto què fer, com, quan... amb tots? Ho faig sense transcendència, sense cap mena de sobrevaloració moral ni intel·lectual, simplement com persona que penso que la llibertat, la igualtat i el respecte amb i per als altres és clau per la convivència.
La darrera part la tinc clara, sí amb tots, tots som iguals, i a més són i som afectats pel mateix problema.
Què fer, com i quan, tan sols valoro, que puc intentar incidir des de la idea de donar a cadascun segons les seves necessitats i capacitats, seguint conceptes tan contrastats com els de Mao i Teresa de Calcuta, intentant ensenyar-los-hi a pescar per ser lliures, però mentre no ho facin, donant-los recursos per viure.
Potser tot és i serà més fàcil quan entengui definitivament que jo sóc un d’ells, ja que els meus fills, nets... seran, sens dubte, membres de la mateixa població, de la mateixa societat. Penso, que haig de ser solidari amb ells i estrictament bel·ligerant, amb els causants d’aquesta xacra i de la que intenten imposar-nos, reduint l’oferta de treball i salaris, tot argumentant la gran oferta de mà d'obra que ara hi ha i hi haurà.
Potser cal començar a dir no activament (https://www.youtube.com/watch?v=ioUTBL3dlnw) i en la mesura del possible col·laborar amb entitats que ja estan fent molt i bé, com ACNUR (http://www.acnur.org/t3/).
A més, que ús sembla si des del Club de Rugby Sant Cugat, des dels Clubs, la Coordinadora, Sant Cugat Creix, els diferents estaments esportius municipals, fem quelcom plegats per obtenir una bona capta de recursos econòmics i de pressa de consciència del fet, a la fi, per mostrar el que sempre diem, que l’esport és molt més que la pràctica esportiva...
Va, animem-nos!