Quedarà en la memòria dels qui l’han patit

El temps passa molt ràpid, més del que molts voldríem. Segur que no és la primera vegada que ho llegiu, algú us ho diu i encara menys deu ser la primera vegada que ho penseu, sempre amb un cert sospir al final de la frase. Cada vegada més el ritme que portem fa que no parem prou atenció a tot el que tenim al voltant. Sempre excepte en un moment: quan deixem de tenir-ho. En aquest moment reflexionem i la nostàlgia s’apodera de nosaltres; i ens adonem que no és que el temps passi ràpid, sinó que de vegades no parem prou atenció al que ens envolta. Aquest desembre del 2015, el DIARI de Sant Cugat sortia al carrer per última vegada.

Després de 23 anys, es deixa d’editar aquest mitjà imprès, tot un emblema de la ciutat i l’enveja de moltes altres publicacions veïnes. La gran força que representa Internet i la comunicació digital fa que molts mitjans en suport paper hagin de fer mans i mànigues per tirar endavant.

Per a mi el DIARI de Sant Cugat és un dels més clars exemples de lluita, i ja no només en sentit econòmic (que seria el més fàcil de gestionar), sinó en el més ampli sentit de la paraula: un setmanari amb veu pròpia capaç de tocar el voraviu a qui cal i quan cal. La publicació ha estat sempre un exemple de com adaptar-se al context amb canvis de disseny, de tractament de la informació, de continguts estrella... I ara, finalment, fa l’última adaptació: a dins del TOT i amb una gran presència al web.

El DIARI no desapareix, el DIARI quedarà per sempre en la memòria de tots els que l’hem llegit i quedarà als calaixos dels col·leccionistes de la ciutat que guarden retalls de les notícies més importants de la història local recent. Però, encara més, en la memòria dels qui l’han patit.