Qui té por del vers de Nadal?
Encara que sembli mentida, recitar el vers de Nadal posa a prova un conjunt d’habilitats indispensables per a la futura sociabilitat dels individus i les comunitats. A continuació anomenem cinc d’aquestes qualitats comunicatives, classificades pel sociòleg Salvador Cardús. Per començar, hi ha l’entrenament emocional per superar la vergonya, ja que l’infant és al centre de tota l’atenció (la gràcia és que aquesta timidesa se supera a través de la sociabilitat, no amb desvergonyiment). En segon lloc, hi ha la qüestió de la vocalització: el protagonista entén que no es tracta només de dir, sinó de fer-se entendre. Lligat a l’anterior, és important treballar la gestualitat que acompanya la paraula, per tal que s’acomodi a les proporcions d’allò que es diu i que en completi el sentit. En quart lloc, i no menys rellevant, cal assegurar-se que l’infant aprèn a agrair l’atenció rebuda després de les mostres d’aprovació. Tot això a banda de l’exercici de memòria previ, que demana disciplina i esforç (també als pares i als mestres), acompanyat d’un treball de comprensió del text que ajudarà a fer les inflexions vocals adequades.
Ja veiem que dir el vers de Nadal és més del que sembla: tot un exercici comunicatiu que posa en marxa mecanismes que cal coordinar de manera precisa. A l’escola de la meva filla, però, resulta que han decidit que no cal que els nens i nenes aprenguin a dir versos de Nadal. Es veu que no fa indignat, que ara es porta molt. Sembla ser que contraposen la noció reaccionària del Nadal a un progressisme que, pel que diuen, vol alliberar-se de... ¿de què? ¿Del nen Jesús del pessebre? Em demano, si al Nadal li traiem la poca transcendència que encara té, què els queda als més petits. La resposta és òbvia: un marc festiu fabulós, on tot es pot comprar i tothom rep regals, que exclou i emmascara qualsevol indici de sociabilitat i civisme. Allò que dèiem de l'alegria consumista.