L’1 d’agost passat, Manel Larrosa, membre de la plataforma Fem Vallès, dedicada a l’anàlisi i al debat territorial, va publicar un interessant article al TOT, titulat “Catalunya com Alemanya”, en què exposava uns principis redistributius dels òrgans de poder catalans (per escardalenc que sigui el poder d’una nació captiva com la nostra) per tal d’optimitzar zones oblidades de l’àrea d’influència de Barcelona.
Amb encert, Manel Larrosa posava Alemanya i Estats Units com a exemples d’intel·ligència organitzativa en contraposició al model espanyol. El model espanyol, com sabem, és un model obtús, propi d’una mentalitat totalitària, que considera Madrid principi i final de l’existència humana. Tot ha de passar per Madrid, fins i tot la despesa en bolígrafs de les conselleries catalanes. És obvi que un Estat així no té futur. El marge de maniobra dels Ländern alemanys i dels estats nord-americans, per tant, són dos models que Catalunya, internament, hauria de tenir com a referents. Jo, que he viscut a Alemanya, admiro la manera com aquest Estat potencia els seus territoris dotant-los d’òrgans de decisió al marge de Berlín, i en Manel Larrosa posava com a exemple l’estat de Nova York, la capital del qual no és New York City, sinó Albany, un municipi amb una població similar a la de Sant Cugat: 97.000 habitants.
Hi crec molt, en aquest model. Crec que el govern català hauria de redistribuir l’administració del país. Les distàncies a casa nostra són curtes, i en plena era telemàtica és absurd concentrar-ho tot en un punt. Catalunya no és Barcelona, amics! Catalunya és també Reus, Tremp, Falset, Montblanc, Amposta, Mollerussa... Pensem-hi!
Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.
Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.