El comiat del bon amic Tomàs Grau m’ha suggerit aquesta reflexió: Les ànsies de canvi del jovent es corresponen amb la seva dinàmica vital. Des del seu punt de mira, el relleu generacional és contemplat amb entusiasme perquè -inconscientment- s’associa a les oportunitats de desplegament personal i al rejoveniment de la societat. Amb el pas dels anys, aquestes mateixes persones van assolint maduresa, i estan en condicions de ser doblement crítics: tant de les eufòries innovadores sense consistència, com del continuisme de tot allò que segurament va ser oportú en el seu temps i ara ha quedat fora de context.
Finalment, quan arribem a la vellesa, l’instint espontani ens posa en guàrdia davant del relleu generacional. Ens costa desembarassar-nos de les experiències passades per mirar objectivament el present. L’admirat pare Josep Vives, recentment traspassat, deia lúcidament dels vells que “hem de mirar de no fer nosa!” I el Papa Benet XVI va tenir també la lucidesa de confessar que, quan al seu ànim vigorós no li corresponien les forces, havia de donar pas al successor. Això és confiar en Déu i tenir sentit de responsabilitat. Per bé que comporti tensions, cal el relleu generacional. És la cosa més natural del món.