Res és gratis sent gratis
"Una dona com moltes altres en situació de vulnerabilitat i risc de pobresa"
I baixo amb la meva carpeta i la meva agenda a lliurar-li l'assignació setmanal per a poder comprar aliments.
Allí està ella amb els seus dos fills petits, molt petits.
Una dona com moltes altres en situació de vulnerabilitat i risc de pobresa.
Un bebè preciós amb uns grans ulls negre em somriu i em llança petons amb la seva maneta, mentre l'altre va penjat de la seva mare.
Em presento com sempre amb un petit somriure i la convido a asseure's.
Trec la documentació pertinent per a fer-li lliurament de la targeta concedida aquesta setmana per a adquirir aliments de primera necessitat.
No galetes, no sucs, no xocolata.
Encara que tu i jo sabem que els petits adoren un trosset de xocolata i una galeta.
Ens mirem i per un segon ens parlem sense dir res, dient-ho tot en aquest gran silenci que gira i gira sense control, som dones i mares, sabem que és molt i que no és res però cap de les dues podem fer res més.
Ella s'acosta amb cura i respecte, la seva mà frega la meva, signa els documents i intercanviem unes dades, entre milers de paraules que suren i no es diuen.
Una vegada més, una dona maltractada amb fills ha d'intentar subsistir sola en un món que no li dona cabuda.
S'ha tornat transparent.
Tots parlem d'elles però sabem qui són, on són?
Dones sense recursos, sense família i sense poder treballar perquè no tenen amb qui deixar als seus petits.
Encara que no ho cregueu sense poder deixar als seus bebès en la guarderia i el col·legi perquè “no tot és gratis sent gratis”.
Un llogater que li reclama els 150 € de la reduïda habitació perquè si no la deixa al carrer amb els seus dos petits.
Comença el fred.
Un món fosc, en el qual moltes dones del nostre país i d'aquest món sord, viuen.
S'aixeca, derrotada però contenta sabent que aquesta setmana pot comprar bolquers, llets i altres aliments bàsics.
Llavors aquell petitet em torna a tirar petonets de nou.
Alguna cosa dintre de mi, hauria cridat per tanta injustícia.
Però llavors el timbre torna a sonar.
Obro la porta de l'oficina una altra vegada i allí està, una altra dona de nou, aquesta vegada més major, fa molt que no té treball, la salut no l'acompanya per tant maltractament sofert en el seu cos.
Em somriu amb dolçor.
S'asseu.
I jo esbosso de nou un somriure.
No és fàcil, ho sé.
Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.
Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.