Opinió

“Road to Freedom” (to Catalonia freedom, why not?)

Perquè no nosaltres podem esperar el mateix per Catalunya?

Magnífic i emotiu concert de Barbara Hendricks a l'Auditori de Sant Cugat. A través d'un memorable repertori de temes fonamentals per entendre tota l'època de la segregació racial als USA, Barbara Hendricks ens submergeix en un seguit de records i vivències que la gent de la nostra edat vàrem tenir la sort de poder viure pràcticament al moment.

Musicalment perfecte, una veu càlida, profunda quan calia i amb un acompanyament extraordinari, sobretot la riquesa musical de la guitarra Ulf Englund que va ser capaç d'oferir-nos aquells sons originals del blues antic, inspirats en els tristos plors i laments d'aquella pobra gent demanant clemència i compassió.

Mentre anava recordant aquelles cançons que tant havia sentit i cantat i passaven pel meu imaginari, escenes com la de la Rosa Parks a l'autobús de Montgomery, el discurs inoblidable de Martin Luther King "I have a dream" i el seu tràgic final el 1968, aquells nou joves estudiants d'Arkansas que volien estudiar en el Little Rock Institute, el Ku Klux Klan sembrant terror, el paper galdós de polítics com Eisenhower, Kennedy, Nixon (com moltes vegades fan els polítics de fet) i moltes d'altres, no vaig poder menys de pensar: I si ells van poder assolir la llibertat davant d'un estat potent i dominador, davant una societat tremendament racista radical, perquè no nosaltres podem esperar el mateix per Catalunya?

I em vaig com deprimir. Em vaig sentir donant voltes i voltes a una sínia sense parar. Per davant meu passaven, cops darrere l'altre, paraules com referèndum, pressupostos, vots, escons, majoria, inhabilitació, tribunal, constitucional, diàleg i em donava la impressió de què sempre estàvem al mateix lloc.

Sentint cantar a aquella dona "Jo vull ser lliure", vaig tenir com una enveja al comparar-ho amb la nostra permanent manca d'unitat vers la llibertat, com si no la volguéssim i que qualsevol cosa ens fa discutir i desconfiar. Aquests dies, ben barallats per cremar i estripar unes fotos d'un rei que no ens va ni ens ve. Quina pena!

Però vinga alegria, que demà és Nadal. Us desitjo Pau i Felicitat!