Sant Cugat ric, santcugatencs desiguals
No està de més agafar certa perspectiva i complementar els números amb altres números
Si la meitat dels alumnes d’una classe obté una puntuació de 10 i l’altra meitat tot just assoleix el 4, la nota mitjana de l’aula reflectirà que tots els estudiants han aconseguit aprovar i, a més, amb un 7, que és un notable. No està malament! Aquest senzill exemple evidencia que les mitjanes són útils, però no poden presentar-se soles, perquè fàcilment poden conduir a un equívoc estrepitós.
En aquest sentit, a principis de març, arreu del país va tornar a ressonar el nom de Sant Cugat del Vallès perquè va transcendir que aquesta va ser la ciutat dels Països Catalans amb una major renda mitjana per llar el 2013. “52.881 euros per família... Caram aquests pijus!”, devia exclamar més d’un, que veia reafirmats els seus estereotips sobre els santcugatencs, uns éssers que, al seu cap, passegen pel món amb un descapotable, ulleres de sol de marca i un jersei rosa lligat sobre la camisa blava, mentre la filipina els frega el pis.
Sant Cugat, efectivament, és una ciutat que, de mitjana, és rica. Però és que, si el propietari de Mango, Isak Andic, es mudés a viure a una mansió –amb el seu golf, la seva piscina i la seva hípica al pati interior– situada al costat del meu humil pis, segurament la meva illa es convertiria en l’illa de cases més rica de la comarca. I tot plegat sense que el meu escarransit compte d’estalvis notés cap diferència. Coses de les mitjanes, tu.
Per evitar conclusions precipitades o generalitzacions indegudes, per tant, no està de més agafar certa perspectiva i complementar els números amb altres números. D’aquesta manera, és força útil analitzar igualment unes altres dades que elabora la Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada (FEDEA) respecte de les rendes mitjanes en l'àmbit local, malgrat que amb més concrecions.
L’entitat dirigida per Ángel de la Fuente –sí, l’economista que, per encàrrec de Cristóbal Montoro, va elaborar les polèmiques balances fiscals que minimitzaven i justificaven parcialment el dèficit fiscal català– ja va donar a conèixer, fa dos anys, les rentes mitjanes de les ciutats d’arreu de l’estat espanyol referents al 2007, però complementava aquestes xifres amb unes altres de ben interessants, com l’índex Gini –la xifra que reflecteix el grau de desigualtat o igualtat interna– per localitat o la quantitat de rendes que acumula l’1%, el 0,5% i el 0,1% més ric d’aquestes. Tot just la setmana passada, a més, va actualitzar el catàleg amb les xifres dels anys 2004, 2005 i 2006, cosa que ens permet analitzar com evolucionava la riquesa els anys previs a l’esclat de la crisi.
I què ens diuen aquestes valuoses dades? Que Sant Cugat, a banda de ser la ciutat més rica de mitjana dels Països Catalans, és també la que, segons l’índex de Gini, és més desigual i on els més rics acumulen una major porció del pastís. Aquest és un rànquing que el nostre municipi tenia el dubtós honor d’encapçalar el 2007, però no el 2004. En només tres anys, la bretxa de rendes entre els més opulents i els menys salarialment agraciats es va eixamplar enormement.
Durant aquest període, la riquesa mitjana per càpita va créixer un 41%, però també l’1% més ric va passar d’acumular el 9% de la renda total a acaparar-ne el 21% –un 133,8% més– i, al seu torn, el 0,1% més opulent va passar de rebre el 2% de la renda total a percebre’n l’11,4% –un 476% més!!–. Sembla poc justificable que més d’una desena part de la renda de la ciutat es concentri en un 0,1% dels seus conciutadans, sobretot tenint en compte el poc temps amb què aquest procés d’acumulació ha tingut lloc –i això que les estadístiques no computen aquells veïns joves que han hagut d’emigrar a causa dels estàndards excessius del mercat immobiliari o per les dificultats pròpies de l’ocupació al nostre país–. A més, tots els indicadors assenyalen que aquesta tendència s’ha accentuat durant els anys de la crisi.
Així, doncs, abandonem el cofoisme –si és que hi és– i, a banda de treballar per crear riquesa –que cal fer-ho–, concentrem-nos en repartir-la, un exercici que també serveix per ajudar a perpetuar el benestar col·lectiu. Un 10,4% dels santcugatencs estan a l’atur, una quantitat baixa però existent i sobretot poc justificable atenent a la riquesa que uns pocs atresoren.
I és que el 20% més pobre de la ciutat percebia el 2007 només el 2,9% de les rendes totals del municipi –amb les penúries i dificultats al tombant de la cantonada que amaguen tantes xifres fredes–. És això sostenible?
Compte, perquè si ens limitem a celebrar que la mitjana de la classe obté un notable, no sabrem on col·locar l’any següent aquella meitat d’alumnes que han de repetir l’assignatura, i el cost social –i ètic– d’això pot ser molt elevat.