I ho és perquè som una de les ciutats més cares de Catalunya on tot, i si feu un volt pel món ho comprovareu, ens costa més diners que a la resta. Tot i això, els sous són els mateixos o, en tot cas, més baixos.
En sóc conscient que aquells que abracen el Sant Cugat business-friendly no estaran d’acord amb mi, doncs per aquests el luxe és trobar-se situats al mig de la B30, una ciutat ben connectada tant física com humanament, on als qui els va bé, els va molt bé i als que van tirant cada cop anem més enrere. Vaja, com la mateixa societat, els rics cada cop tenen més i a la resta cada cop ens costa més aixecar el cap.
Però per a molts viure a Sant Cugat és un luxe, i ho és perquè ahir un amic de Manresa m’explicava que ell paga 500 € per un pis de tres habitacions amb pati i en ple centre de la ciutat. Ho és quan en aquella conversa amb un altre conegut et comenta que gràcies a poder pagar un lloguer de 300 € pel local va poder engegar un negoci de restauració que ara, després de molta feina, és clar, s’ha convertit en un projecte amb quatre restaurants arreu de la comarca. A Sant Cugat és molt difícil poder dur a terme projectes i propostes si passen per un lloguer, els negocis estan en clar desavantatge i se’n ressenten, per força, els preus finals als consumidors. Això, o ens passa que tenim carrers on només les franquícies són capaces d’aguantar l’ofec que suposen els lloguers desmesurats.
Molts desistirem de crear qualsevol projecte encara que en tinguem moltes ganes i il·lusió però d’això no n’entén el “mercat”, altres s’enfonsaran intentant mantenir surant negocis amb despeses fixes inassumibles que faran que els petits comerços acabin vivint per treballar, en lloc de treballar per viure. Això, o tancar amb la motxilla del crèdit inicial carregada a l’esquena.
Si feu un tomb per immobiliàries i per la xarxa ho veureu molt clar. No desvetllo cap secret quan dic que els preus dels lloguers són el gran mal d’aquesta ciutat, el que lamento és que ningú hi hagi pogut posar seny i assumim com a normal el fet de perdre el comerç de proximitat i veure com tanquen negocis a un ritme constant. Viure a Sant Cugat és un luxe i, potser som una minoria, però n’hi ha que no hem escollit on néixer.