Semàfors arran de terra per a badocs

Aquests dies, arran de la instal·lació dels anomenats “semàfors a terra” a la plaça dels Quatre Cantons de Sant Cugat, s’ha generat una forta polèmica sobre si són pertinents o no. Val a dir que els més abrandats han estat els qui reproven la mesura considerant-la “absurda”, “penosa”, “inútil”, “estèril”, “ridícula”... A mi m’ha estranyat, tanta bel·ligerància. Sobretot en sentir coses com aquestes: “Que no podrien gastar els diners en seguretat ciutadana? Que no podrien dedicar partides a evitar que hi hagi robatoris a pisos i botigues?”

De coses a fer, sempre n’hi haurà en totes les ciutats del món. Sempre hi haurà situacions de risc que cap seguretat no pot garantir. El problema és que els qui diuen aquestes coses no semblen tenir present que mai no plou a gust de tothom, cosa per la qual allò que ells consideren “vital” o “més important” no és necessàriament el més vital o el més important per a moltes altres persones. I davant d’aquesta evidència, l’Ajuntament –qualsevol ajuntament– té l’obligació de situar-se en el terreny del mig i escoltar tothom, perquè, per sort, hi ha moltes maneres de veure una mateixa cosa. 

Jo, per exemple, puc entendre que hom demani seguretat. Tots volem sentir-nos segurs. Però potser per això també estaria bé que miréssim de conciliar les exigències amb les propostes. És a dir, explicar què faríem nosaltres per evitar els robatoris a pisos i a botigues, tenint en compte que l’arrel del problema és de caràcter social, no pas policial.

Patrícia Herreruela/Escola d'Art i Disseny

Jo, en tot cas, sí que aprovo els llums semafòrics arran de terra. I dic llums, perquè penso que se n’ha fet un gra massa. Al capdavall només són uns llums sincronitzats amb els semàfors, que no sols no fan mal a ningú, sinó que exerceixen una funció preventiva. Els temps han canviat, tenim hàbits diferents, ens relacionem de manera diferent i el telèfon mòbil ha esdevingut una eina bàsica de comunicació. Però no és innòcua, atès que provoca en algunes persones una forta addicció que les embadaleix davant la pantalla fins i tot caminant. O conduint! Segons dades de l’any 2015, l’ús del telèfon mòbil és la causa principal d’accident a les carreteres catalanes. I, per pal·liar-ho, la Generalitat fa campanyes de conscienciació que costen diners. Però em semblen ben emprats, perquè intenten salvar vides humanes més enllà d’assenyalar culpables. Just la missió que tenen els llums vermells situats arran de terra als Quatre Cantons.