Som l'espurna que encén la flama
Des de fora llueix molt però sent part de la Festa (en majúscules) és com millor es viu. L’orgull de ser d’una ciutat que fa castells de 8. D’una ciutat que omple els parcs i els carrers per veure com els diables calen foc al mal rotllo. D’una ciutat que fa les places petites per veure ballar, cantar, o cuinar els seus veïns. Aquest és un sentiment que només el pot compartir qui viu la ciutat de tal manera que es faci visible que té un poble dins. És impossible mencionar en un espai tan reduït la vida que ha emanat de cada racó del municipi en només 6 dies. És molt difícil esmentar tots el col·lectius que han fet possible aquest esclat d’energia. Hores pensant en un despatx. Matins sota el sol preparant espectacles (ovació per l'organització). Samarretes molles d’aigua o suor de ciutadans entregats... És el que fa que la Festa Major hagi estat un èxit rotund.
S’ha de reconèixer que l’aposta pels grups de música en català ha estat força encertada. La plaça Octavià va vibrar amb els Antònia Font i els Diables i Obrint Pas ho van petar literalment a un Parc Ramon Barnils que mai havia estat tant ple. És possible que no tothom entengui l’eufòria d’aquestes lletres. Si és així crec que, tot i no ser metge, puc diagnosticar l’arrel del problema. Encara no formeu part d’una entitat! I doncs, a que espereu? La festa des de dins és viu molt més intensament que des de fora. La ciutat, el poble el fem entre tots i per tots. Benvinguts. Passeu. Passeu. De les tristors en farem fum. Casa meva és casa vostre. I aquí només hi faltes tu. Som l’espurna que encén la flama. Passi-ho bé i fins l’any que ve!