Mònica Terribas i Ana Pastor. Dues periodistes que treballen a la televisió pública catalana i estatal, les quals s’han convertit per la gràcia de Déu en les dues grans entrevistadores d’Espanya. Són d’aquesta estranya espècie de periodistes que quan fan una entrevista i la notícia són elles i no els titulars del protagonista. Si Terribas entrevista Mas, ens fixem en el to de la directora de TV3, en les vegades que l’interromp, els gestos que fa... Si Pastor entrevista el líder de l’Iran, cosa que no pot fer gaire gent, el més comentat és que se li ha caigut el bel. Amb Pastor és força més exagerat el grau de protagonisme que agafa i podem recordar enganxades amb Bono, De Cospedal, Aguirre, Gallardón...
La televisió és espectacle i veure José Bono dient-li “señorita Rottenmeier” a Pastor no té preu. Però compte, perquè el problema ve quan des d’aquests sectors se’ns intenta vendre el seu producte com el model de periodisme. Hi ha moltes maneres de fer periodisme i, per mi, aquesta no és la millor. Ser incisiu no vol dir no deixar parlar i ser insistent, no té res a veure amb ridiculitzar el convidat.
