Titzina! Comença l'espectacle...
Pako Merino és de Santander i Diego Lorca, de Cerdanyola, i ambdós es van conèixer a l’escola Jacques Lecoq, a París. Allà van fer els estudis que els serviran de base per crear la companyia Titzina teatre, projecte que ara compleix onze anys
En la entrevista començo intentant forçar-los a fer un recorregut per aquests anys de feina, però són ells els que acaben portant-me al seu camp. Contagiant-me la seva manera -amable i crítica- de veure el món.
Cóm desenvolupa un projecte Titzina?
El més important és saber observar, per escollir un tema que pugui tocar al màxim de gent possible. Normalment agafem temes marcats una mica pel tabú, que ens generen moltes preguntes. Però aquí no es tracta de parlar de la visió d’un mateix, sinó de quelcom “objectiu”, que tothom pugui sentir. Per això, la preparació d’un text sempre va precedida d’un treball de camp molt extens, on mirem de sortir de les primeres impressions i els tòpics per quedar-nos amb l’essencial... és la part més difícil de la nostra feina. Un cop tens el tema, li dones forma, crees personatges i diàlegs i es munta la història.
Què significa trobar “l’essencial”?
Que s’ha de fugir del marc. Per exemple, a Folie à deux toquem el tema de la bogeria. Però aquesta només és un embolcall per poder parlar de coses que ens són molt properes. Per preparar l’obra vam estar molt de temps anant a un hospital psiquiàtric per veure com funcionava realment, no buscant el morbo, sinó la quotidianitat. És així com veus que el més important no és tant les crisis o la medicació dels pacients sinó, per exemple, el moment de la visita d’un familiar: els dos asseguts, l’un davant de l’altre, i sense entendre’s perquè cadascú està en un món diferent. Aquest és un tema que pot emocionar molt més, perquè qualsevol persona ha sentit la impossibilitat de comunicar-se amb algú.
Quin és el vostre objectiu?
Precisament no tenir un objectiu concret, no volem presentar una “moralina”, sinó incitar a la reflexió. Per això mirem de retratar la situació des d’un punt neutral, com un reportatge periodístic, perquè el públic s’hi reconegui i es plantegi com reaccionaria en un cas així. Sempre és més fàcil entendre un problema quan li passa a un tercer que quan el tenim a sobre...
I com sabeu si realment heu estat neutrals?
En el moment de la representació: si hi ha mimesis, que és quan l’espectador s’identifica amb la història, quan se la creu. Cosa que no passa si adornes la realitat i l’exageres, perquè t’allunyes d’aquesta.