Toquem el cel noruec?
Mentre llegiu aquestes línies, segurament estaré passejant per Noruega amb molt bona companyia, i mirant com es veu el cel des d'allà dalt
He de confessar que mai havia estat una enamorada dels castells fins que vaig trepitjar Sant Cugat. Potser perquè a la meva ciutat natal, Tortosa, aquesta tradició no s'estila massa. De fet, hi ha hagut moments de la meva vida en els que he arribat a pensar que els Castellers eren suïcides de professió. Però com amb totes les coses, cal conèixer per poder jutjar. I tot va canviar el dia que els Gausacs van aconseguir el 4de8 a la plaça d'Octavià.
Els havia vist actuar abans, i aquella empenta em va captivar. Però el dia que van aconseguir la fita història del 4de8, em vaig emocionar. I vaig pensar que, alguna cosa que és capaç de fer-te bategar el cor amb tanta força, és perquè realment val la pena. Ja no són suïcides per a mi; són un model de com hauria de funcionar el país per anar endavant. Fent pinya, amb esforç, i tots a una. I si no es puja a la primera, doncs es puja a la segona. La clau de l'èxit és no abandonar.
I ves per on, avui, 17 de maig, Dia Nacional de Noruega, els nostres castellers (i deixeu-me que parli en possessiu, que ja m'estimo aquesta ciutat), demostraran en aquell país fred i llunyà allò que ens fa ser diferents. Anar a Noruega, sempre és un privilegi. Anar-hi per veure com s'hi construeixen castells catalans, és tot un honor.
Segurament ara estaré per algun racó tremolant de fred, amb les mans glaçades de tant de fer fotos, i si ja ha pujat el castell, amb els ulls enteranyinats per l'emoció. Demà, serà un dolç record que m'acompanyarà sempre.
Se del cert que haurà valgut la pena. Amunt Gausacs!
Segueix @CintaCC a twitter