Tornem-hi amb el debat lingüístic
Des de fa ja molts anys el debat sobre la llengua catalana, el bilingüisme i els drets d'uns i altres en matèria lingüística contamina tots els àmbits de confrontació política. S'utilitza la llengua per enfrontar i per atacar. De forma cíclica i amb contundència. Ho fan bàsicament dos partits polítics, Partit Popular i Ciutadans, als tribunals i a l'administració.
Considero que és un greu error mirar de presentar el tema com un problema de convivència a Catalunya –ampliat pels mitjans de comunicació de l'estat, bàsicament madrilenys- quan la realitat al carrer, a les aules i a les administracions és que no existeix tal problema. Però arreu de l'estat hi ha molta gent de bona fe que s'ho creu. I això no ajuda al diàleg ni a la comprensió mútua.
Fa poques setmanes hem tingut un exemple al Ple municipal de Sant Cugat. Tota l'artilleria d'aquests dos grups polítics (amb una minsa representació a l'Ajuntament, per cert) i dels seus acompanyants per parlar d'exclusió dels castellanoparlants, dels drets dels infants, de la pressió municipal amb els seus butlletins i notificacions escrites en català...
Al carrer aquest debat no existeix. Ni a Sant Cugat del Vallés ni pràcticament enlloc del territori català. Això ho saben els impulsors d'aquestes polèmiques que no són exclusives de la nostra ciutat. Si més no ho haurien de saber, perquè la mateixa setmana del Ple municipal esmentat va sortir publicada la notícia que el Tribunal Suprem rebutjava la demanda d'un pare de Roses que demanava educació bilingüe. El tribunal qualificava d'inconsistent la demanda i afegia que no podia precisar com i per què es vulnerava algun dret.
Tot plegat és foc d'encenalls. Fer soroll i molta gestualitat per poder tenir uns espais a les televisions, ràdios i diaris de Madrid. I fer mèrits davant els seus caps polítics. Però repeteixo que a les aules, al carrer, aquest problema no existeix, excepte entre les persones que s'entesten a fer bandera d'una situació de bilingüisme de fet que la societat accepta sense cap problema.
Però a més a més hi ha exemples que contradiuen els focs artificials lingüístics interessats. Per exemple en tenim un a Mataró. Ara fa un any hi va haver una forta polèmica en una escola concertada i religiosa. Un pare "denunciava" la pressió del català als seus fills, que no podien estudiar en castellà, l'idioma dels seus avantpassats... El cas va tenir ressò mediàtic, a Catalunya i a Espanya. Com es va acabar? Doncs amb els nens matriculats a una escola, en una població molt propera a Mataró, que utilitza com a llengua particular l'anglès. Si, l'anglès. Es veu que aquestes criatures continuen sense el privilegi d'estudiar en castellà. I el pare tot cofoi.
I per acabar un altre exemple de l'administració. Per raons personals he rebut en els darrers anys diverses notificacions escrites de dos ajuntaments gallecs. Els rebia quan el Partit Popular manava als municipis de Santiago i de La Corunya. Saben com em notificaven les coses? En gallec. Tot en gallec. Municipis del PP. Però resulta que amb un mínim interès s'entenia el contingut.
Tot és qüestió d'una mínima voluntat, de respecte cap a un altre fet nacional (a part de l'espanyol), de comprendre una expressió cultural i de no voler buscar problemes artificialment.