Un més... gràcies

Aquesta frase ens la diem dos veterans, amics des de la primària i que van jugar en equips enfrontats, en finalitzar un partit dels Matus. En ella es mostra la satisfacció d'haver jugat un altre partit i l'agraïment a tots i tot, per haver pogut fer-lo.

Quan en novembre del 2009, el Matusalem XV Sant Cugat va jugar el seu primer partit, va fer-ho amb la filosofia clara de jugar (amb majúscules) al que ens agradava, sense més.

En aquests quasi 7 anys, ha passat el mateix que en una vinya, un cop plantada la primera brotada, ve de la qualitat del plançó, de la fusta, però per arribar a collir, calen bones condicions ambientals i un bon maneig.

Això és la història del Matus: va començar bé, amb la força dels qui volen que tiri endavant l'idea i que a més tenen el Rugby quasi com filosofia de vida. Hi havia ganes, il·lusió, menys anys... i uns grans companys en el Kings Pebrots de Barcelona, per ajudar-nos.

Després va venir la fase de la consolidació, l'arrelament, vàrem començar a fer viatges (Madrid, Sevilla, Donosti, Iruña, Tarragona....), la Pampita es va aconseguir un lloc on guardar els nostres records, veure i viure Rugby... i fer una cervesa (el terra Nit i l'Alberto), les assemblees / costellada de la Font de Les Planes... les lesions i malauradament, la pèrdua d'un company, un amic... d'en Carles Català, d'en Mic Mic...

Tanmateix, seguia havent-hi dos grans problemes que posaven en qüestió el futur: l'inexistent o escassa relació amb el Club que fa que la implicació reciproca sigui reduïda i la baixa taxa de renovació de jugadors, que s'aconseguia puntualment (gràcies Mon i Mauri) amb la incorporació d'antics jugadors del sènior i molt pocs d'altres clubs i/o de pares de la nostra Escola.

En 2015, van produir-se dos fets, que al meu entendre, varen canviar el rumb. La participació en el Golden Oldies de Donosti (Copa d'Europa oberta de veterans) i la constitució d'un nou grup directiu, segurament ambdós tenen una estreta relació. El primer ens va reforçar anímicament com grup, tot i fer-nos veure les limitacions en el nombre de jugadors, que va mostrar la necessitat que s'incorporessin a gestionar el Matus una barreja d'antics jugadors i persones joves o menys grans que estan directament relacionades amb l'Escola.

Aquest fet ha donat lloc a ser un equip amb un nombre elevat de jugadors, amb una franja d'edat que va des dels 40 fins als 70, és a dir, un autèntic equip de veterans.

Per tant, ara és el moment de gaudir d'aquesta situació, hem contribuït d'una manera important a què l'esport de veterans municipal sigui tingut en compte, no com una anècdota en el món de l'esport, sinó com una faceta del mateix. Som part d'un estudi científic que porta a terme la UB-CSIC-UV per valorar els efectes positius de l'esport col·lectiu de contacte i, sobretot, fem realitat la frase: no deixem de jugar perquè ens fem grans, ens fem grans perquè deixem de jugar.

Que ens cal? Molt i res. Ens cal fer un, el primer, gran viatge internacional; incrementar la nostra activitat social, la pròpia i la transversal en el Club; tenir un lloc on reunir-nos; fer una tasca amplia a escala municipal (potser en el Pla Estratègic de l'Esport) que contempli i valori les necessitats reals d'aquest col·lectiu i també com el mateix pot, ha d'incidir en el món de l'esport; ens cal integrar-nos en l'estructura de gestió del Club, ja que ho som i serem; ens cal potenciar altres aspectes associats als valors de l'esport, transversalment, amb la sort operativa que no ens cal imatge, però si resultats; hi ha molt per fer... però, sobretot, ens manquen molts "un més... gràcies" amb una forta abraçada.

Això és l'esport... sigui del tipus que sigui, mantinguem-lo!