Una història trista
Tan sols he fullejat les memòries d’Arantxa Sánchez Vicario. La intenció és llegir-les, però. Feta aquesta prèvia i no sé si amb un atac de cristianisme, ja em sembla tot plegat una història ben trista. Una història, a més a més, que hauria de fer pensar a més d’uns pares cobejosos de fills excepcionals
Si toqués repartir simpaties, les meves s’adreçarien per Arantxa. Segurament perquè fa molts anys que dic que, en cas de tenir fills, si algun d’ells hagués palesat inclinacions a esportista d’elit, hauria fet tot el possible perque desistís. Potser per una idea romàntica de la dita menys sana ini corpore sano, que, al meu entendre, res té a veure amb l’esport d’elit, ple d’infiltracions al cos, pèrdues d’adolescència i joventut, etc. Per no parlar d’avarícies paternes diverses com en el cas actual.
Tot plegat em fa pensar en aquella anècdota del segle xix, segons la qual Mary Shelley, l’autora de Frankenstein, quan li van comentar que la Universitat d’Oxford, on havia d’anar el seu fill (el pare era el poeta Shelley) ja era una mica adotzenada, va saludar amb alegria la possibilitat que eduquessin el seu fill per ser una persona més, una persona corrent, ras i curt. És clar que aquell hereu tenia d’avis a Mary Wollstonecraft, la pionera del feminisme (ja morta quan el noi va néixer), Godwin, pioner de l’anarquisme, i els pares que ja he referit. Mary Godwin Wollstonecraft (de casada, Shelley) apostava per l’aurea mediocritas que, a vegades, no sempre, vol dir apostar per la felicitat personal.
Meditacions abans de llegir les memòries de la meva admirada tenista Arantxa. Un llibre que ja m’entristeix tan sols fullejar-lo. Segurament l’acabament de la lectura propiciarà un mar de llàgrimes!