Violència masclista a la rambla del Celler

La tarda del 10 de setembre passat vaig sentir uns crits procedents del parc infantil que hi ha a la rambla del Celler, a tocar del passeig de Francesc Macià. Em van cridar l’atenció pel to, que era altíssim, però sobretot per l’agressivitat. Això va fer que sortís al balcó per veure exactament què passava i quins n’eren els protagonistes. De protagonista, però, tot i tractar-se d’un matrimoni, només n’hi havia un: l’home. La dona pràcticament no deia res i estava pendent tota l’estona de la seva filla d’uns sis o set anys, que jugava en el parc.

El motiu de la discussió –si és que dels crits d’una sola veu se’n pot dir discussió– era irrellevant. L’home feia tot un seguit de retrets de caràcter domèstic a la seva dona i s’enfuria per moments. Ella li demanava que no cridés, i ell li responia amb més violència. La cosa, per tant, lluny d’acabar-se, va entrar en una fase altament perillosa, perquè l’home estava tan rabiós que se’l veia a punt de cometre un disbarat sense ni tan sols importar-li la presència de la seva filla.

Aquestes situacions són terribles, perquè la víctima mai no sap què fer. Si opta per replicar, les rèpliques encendran el maltractador encara més; i si opta per callar, el seu silenci serà interpretat com a indiferència, que és una de les coses que menys suporta el maltractador. I la violència va esclatar. L’home, embogit, colpejava les cames de la dona, motiu pel qual el vaig cridar des del balcó i li vaig dir que parés. S’hi va afegir una veïna, i ell ens va respondre a tots dos amb insults alhora que exigia a la seva dona que el portés a casa. Atesa la situació, vaig trucar a la policia mentre ell s’esmunyia en direcció al restaurant La Bolera. Poc després, la seva dona i la nena hi van anar al darrere i es van ficar en un cotxe.

Tot d’una, però, com sorgit del no-res, i quan jo ja donava per fet que la policia arribaria massa tard, va aparèixer un cotxe dels Mossos d’Esquadra a gran velocitat que, obligant el vehicle conduït per la víctima a aturar-se a la rotonda, va permetre dur a terme el procediment habitual en aquests casos. Només havien transcorregut cinc minuts, d’ençà de la trucada.

La meva felicitació. Per l’actitud, es notava que la dona estava acostumada a aquella violència i que normalment intentava apaivagar-la mostrant-se submisa. Però la submissió de la víctima és justament allò que el maltractador necessita per créixer-se i perpetuar la dominació.