Xarxes personals i Intransferibles

No és la primera vegada que ho dic: estic enganxada a les xarxes socials. A Instagram hi penjo fotografies que faig i m'agraden, sovint sobre la meva vida personal. Twitter el faig servir com a eina professional; hi busco informació i en dono. A Facebook és on hi tinc el cercle "més íntim", no acostumo a acceptar cap sol·licitud d'amistat si no conec la persona.

A la feina hem tingut el debat sobre com s'han de fer servir les xarxes socials perquè som representants de l'empresa i d'alguna manera el que diem i ensenyem pot relacionar-s'hi. La solució? Quan faig o dic alguna cosa que té a veure amb el mitjà on treballo ho especifico. La resta, és personal.

Tot això ho explico perquè al ple municipal, a petició d'Iniciativa, es va demanar que l'Ajuntament reflectís el que fan els partits de l'oposició a les xarxes socials. Us imagineu el Twitter de la Generalitat explicant que la cap de l'oposició, Inés Arrimadas, s'ha reunit amb empresaris o que Lluís Rabell, de Catalunya Sí Que es Pot, ha participat en un dinar amb les associacions de veïns? I La Moncloa fent una publicació a Facebook sobre el líder de Podemos, Pablo Iglesias? O els canals de l'Ajuntament de Barcelona, ara governat per Colau i els Comuns, explicant les reunions del popular Alberto Fernández Díaz?

Cada partit ha de tenir les seves xarxes socials i ha de saber-les jugar. Això no vol dir que al butlletí municipal o al web totes les formacions hi tinguin espai, que em sembla necessari, però els canals institucionals han de ser de govern. Si no, espero amb candeletes les piulades de La Casa Reial sobre algun republicà o les de La Casa Blanca sobre les vacances d'Obama.