'Xotis, catxutxes i jota, tant se val si fiques la pota'
Fa cinc anys que aquest ball va reeixir amb el seu format més popular, amb aquell que recupera el que vivia el Sant Cugat de finals del segle xix. No llueixen la tècnica amb la qual sempre ens delecten l’Esbart i el grup Mediterrània, però llueixen la il·lusió de ser part d’una tradició local i col·lectiva, són centenars de balladors que converteixen la plaça del Monestir en una autèntica festa popular i participativa.
El passat dilluns 23 de gener Quim Pla explicava al Tanquem Pinya de Cugat.cat que les gitanes de Sant Cugat es troben documentades abans que el Paga-li, Joan i que s’expliquen en el format que les vivim avui en dia. Un autèntic exemple, doncs, de recuperació de la cultura local feta amb rigor, des de la inquietud d’uns quants i la il·lusió de molts. Vull afegir, però, que feta des de la falta de visió de l’Ajuntament, que lluny de guiar, preveure i incentivar processos rigorosos de recuperació i manteniment de les tradicions locals, s’ho miren des de lluny. És una actitud que, a banda de difuminar el projecte conjunt de la cultura tradicional i popular de Sant Cugat, provoca dubtes de criteri: la creació d’una indumentària més tribal que tradicional pels caparrots, l’elecció d’un sobrenom per la colla castellera, la creació d’un grup de tabalers de diables que toca samba o d’una nova gegantona de Valldoreix... projectes que es mereixen tots els meus respectes, que fins i tot em poden semblar encertats, però que no han estat reflexionats i tutelats des d’un punt de vista local prou exhaustiu.
Més informació