A dins del magnífic monument arquitectònic que és el Monestir, més exactament a l’interior del claustre, a la zona de llevant observem l’existència d’un forat rectangular on al seu interior sembla que hi ha les restes d’algun tipus de construcció desconeguda, sense cap cartel·la ni cap nota informativa. Aquesta és possiblement la primera impressió que molts visitants tenen d’un dels magnífics exemples d’arquitectura tardoantiga, i això en el millor dels casos.
Un sepulcre del segle v
Estem davant d’un edifici de caràcter funerari i cultural, també conegut amb el nom d’aula o basílica, constituït per una nau rectangular de 17,5 metres de llargada i 9,3 metres d’amplada, amb una cambra annexa de caràcter sepulcral situada a l’angle septentrional. Orientada NE-SO, té una datació cronològica que la situa en el segle v. En el segle vi pateix una reforma en què s’afegeix un absis de planta en ferradura.
Aquest tipus de construcció, amb l’Edicte de Milà (any 313), és la construcció religiosa més característica del món cristià. L’origen és dubtós, però sens dubte hi ha una relació amb la basílica romana. Seguint aquest paral·lel, l’edifici s’organitzaria en tres naus longitudinals separades per columnes; sent la nau central més gran que les laterals. La coberta de fusta seria plana amb un absis, on se situaria l’altar. Per posar exemples tenim San Juan de Baños o l’ermita de Santa Maria a Quintanillas de las Viñas, però totes aquestes són del segle vii, cent anys després de la de Sant Cugat.
Els inicis
Tot aquest magnífic conjunt arquitectònic queda engolit per l’imponent Monestir i fa que per al visitant només siguin les restes d’algun tipus d’edificació relacionada amb el monument. Però realment la llavor d’allò que ara mateix tenim a la nostra ciutat, i em refereixo al Monestir, comença amb aquesta aula, una petita edificació de caràcter cultural, que el potentat hispanoromà castrum va erigir en exemple de la seva ànima pietosa o aprofitant un moment de creació de símbols religiosos per donar prestigi a ciutats o enclavaments geogràfics per establir un lloc de culte i crear un petit nucli litúrgic. Per la falta de documentació no sabrem mai si durant els segles v i vi ja hi havia una petita comunitat religiosa o si aquesta ens és més pròxima en el temps. L’únic que podem afirmar mitjançant les dades obtingudes de les excavacions arqueològiques és l’existència d’unes construccions properes a l’aula, que segons els investigadors podrien formar part d’una comunitat religiosa carolíngia.
L’oblit s’ha fet l’amo i, si en trobem alguna referència, aquesta sol ser minsa, inexacta i escadussera. Només els qui coneixem la seva importància gaudim de la seva existència i no podem deixar de sentir-nos emprenyats per la ignorància que hi ha.
Difondre el patrimoni
Amb la situació de l’aula de Sant Cugat estem davant un problema cultural de la nostra ciutat i del qual tots en som responsables. Per una banda, tenim uns defensors i difusors de la cultura i el patrimoni en forma d’una institució anomenada Museu de Sant Cugat, una entitat de l’Ajuntament de Sant Cugat, més preocupats per promocionar un tipus de cultura amb artistes locals i forans que de protegir i donar a conèixer d’una manera seria el nostre ric patrimoni, o això sembla veient les seves actuacions des que es va crear. Per altra banda, ens trobem nosaltres, la ciutadania, la gran majoria acostumada que ens donin la cultura com si fos un potet de nen petit, mastegada i apta per ser engolida, sense cap esperit crític, on el Monestir només és un “pàrquing” d’infants els caps de setmana o un recinte per fer concerts, reunions lúdiques i gastronòmiques o llocs per posar plaques de recordatori de sants, oblidant que estem davant un monument històric amb la seva idiosincràsia particular.
Amb aquest escrit el sotasignat només espera que la pròxima vegada que vagin al Monestir observin amb uns altres ulla les restes de la basílica, i gaudeixin i respectin la seva importància en la nostra història.