La llengua ens recorda que la rutina és simplement un camí que hem de seguir caminant. FOTO: Cedida

TOT i més

Fer camí

Indolent, el calendari cobra un protagonisme inusitat a la recerca de festius a tocar del cap de setmana

Acabem d’entaforar xancletes, banyador i tovallola al traster. Als supermercats s’acumulen ofertes de gelats en rètols esgroguissats. Indolent, el calendari cobra un protagonisme inusitat a la recerca de festius a tocar del cap de setmana. De fons en pantalla, l’anunci d’un col·leccionable de cotxes d’època en miniatura ens martelleja els sentits, abans que un suposat expert en síndrome postvacacional esmenti per enèsima vegada la paraula rutina.

Si hem gaudit de vacances d’estiu, aquesta pel·lícula dels horrors ens deu resultar familiar. Amb tot, la llengua és més soferta que tots nosaltres. I és que l’etimologia de rutina ens remunta al francès routine, mot que al seu torn prové de route, que ves per on significa «camí». I ja sabem per Machado que per fer camí cal caminar. És a dir, la rutina no remet a un concepte estàtic, si bé en la llengua actual ha acabat significant «costum, pres per l’ús sovintejat, de fer una cosa d’una certa manera».

Seguint amb el nostre particular exercici d’etimologia de nivell preescolar, en escodrinyar la paraula normal, descobrim que ens ha penetrat a través del francès normal, el qual procedia del llatí normalis, que apel·lava exclusivament a un concepte geomètric: «fet a escaire». En canvi, ara normal vol dir «que és conforme a la norma, que no se’n desvia» i, per extensió, «que és conforme al tipus més freqüent, com d’ordinari».

Una altra sorpresa ens arriba de la mà de tardor, de l’antic tardaó, influït pel mot llatí tardatione, que significava «tardança», pel fet que remet a l’última estació, l’època de les tardanies, bé pels fruits tardans, bé per la tardança de la sortida del sol. Curiosament, al principi era una paraula circumscrita a l’estil literari, però amb el pas del temps va desplaçar primer autumne, en desús, i posteriorment la més popular primavera d’hivern.

En resum, la llengua, que és un pòsit de saviesa a còpia d’acumular experiència, ens demostra que som nosaltres els que veiem el got mig buit. Així que els melodrames de pa sucat amb oli ens els reservarem per als telefilms de sobretaula; i nosaltres, a fer camí.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.