Viure en moltes vides

He vist recentment dues pel·lícules, Sala de profesores (2023) i El profesor (“Detachment” 2011) que comparteixen una visió dramàtica, turmentada i negativa de les funcions d’ensenyar i d’educar. Crec que aquest enfocament en negatiu no ajuda a prestigiar la professió ni a millorar-ne la percepció social.

Es tracta d’una tendència global, els nostres preadolescents i adolescents ja no llegeixen utopies, se’ls ofereix de manera insistent visions distòpiques del futur.

Totes les feines tenen aspectes positius i altres de no tan agradables, moments complicats de gestió d’aula o llargues sessions de correcció. Però quan reps una mirada encuriosida, un gest de complicitat per agrair que has encertat allò que amoïnava l’alumnat, la màgia a l’aula de com s’amplia el coneixement i s’orienta una decisió, acumules un sou emocional intangible i molt particular.

La feina de docent permet incidir en el procés de formació de moltes persones. El repte consisteix a descobrir-les i fer que es descobreixin. L’alumnat amb qui he treballat comparteix un vincle que no acaba a l’aula ni el darrer curs, perdura i provoca una satisfacció profunda veure la seva evolució.  

Tant de bo arreli en les noves generacions la convicció que treballar en el sector educatiu en els anys vinents serà no només una oportunitat laboral a considerar, també un projecte de vida molt recomanable.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.