Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Com es presenta Gerard Vergés?
Això és un misteri. Tinc una mica de currículum, però hi ha gent més vàlida que jo. Jo faig el que puc.
L’han escollir Poeta d’Honor, sí que hi està a l’altura...
Això és d’agrair. Vol dir que hi ha bona gent.
Com neix el poeta?
Penso que l’ambient familiar, la carrera, els amics, tot m’han influït. Jo he estat com un tros de pa arremullat que va adoptant una figura que respon a voluntats. I potser sóc poc punxent, encara que si m’enfado, també em destapo. Aleshores no tinc manies.
És una cara que no coneixem gaire...
Home, tampoc en prodigo! Però hi ha coses que m’irriten i ho demostro. Algnes coses es veuen en la poesia, i estic segur que a molta gent no li fan gràcia, però si no es donen per aludits, jo em quedo molt tranquil. Però tampoc sóc un poeta càustic.
La seva formació com a poeta, quan comença?
Va ser al batxillerat. Els dos primers anys els vaig fer a Tortosa, i al tercer els pares em van portar al Col·legi dels Jesuïtes de Sarrià a Barcelona. Vaig tenir la bona sort de conèixer un professor de literatura, Zurbito, que em va obrir molt els ulls a la poesia. Era un home amb criteri, i em donava lliçons molt paternals però certes.
Quina va ser la gran lliçó?
En aquell moment llegíem un llibre, Las mil mejores poesías de la lengua castellana, i no sé si n’hi havia mil, però n’hi havia moltes. Allò tot era a base de Campo Amor, Espronceda, i embolica que fa fort. I el pare Zurbito em va dir que em deixés de tonteries, i llegís Antonio Machado. I realment va ser el que em va obrir les portes a la poesia.
Els inicis professionals, com van ser?
Al col·legi vaig tenir la sort de conèixer amics prou valuosos, com Jesús Massip, amb qui vam fer una revista, que ja es necessita valor amb 18 anys, que li vam posar Geminis, perquè havia de ser en castellà, i com Geminis era llatí, passava com a normal. I va durar uns quants anys, vam fer grans amistats, com Carles Riba, que va venir aquí a Tortosa... i amb això ens vam anar cultivant una mica.
I la traducció dels sonets de Shakespeare?
El meu anglès és molt pobre. És una traducció de l’anglès al castellà. I del castellà a l’anglès, impossible. Però em va agradar molt fer-ho.
Poeta d’Honor de Sant Cugat...
Estic molt content. Quan estudiava a Barcelona, anàvem a Sant Cugat a fer esport, amb el tren de Sarrià.
Si li dic “Lo meu poble”, vostè què em diu?
Jo, “lo de poble”, segons com, em sembla preciós, segons com em sembla fatal. De vegades poble és denigrant, i de vegades és un el·logi. Tot depèn de qui ho diu i de com ho diu. (Passarem per alt les al·lusions a “suposades ciutats”). Una ciutat ha de tenir una història, un patrimoni, i un nombre presentable d’habitants. Matem-ho aquí.
Quan parla de Tortosa, parla de poble o de ciutat?
Jo parlo de Tortosa. En casos especials, parlo de la ciutat de Tortosa. Des del 1148 que ens va conquistar Ramon Verenguer IV, fins ara... Ara, si fins ara hem estat esllemenant oliveres o regant arròs, d’acord, gràcies, però hi ha coses per sobre de tot això.
Què ens dóna entrada al món de Gerard Vergés?
La família, la literatura... com deia Ortega, jo sóc jo i la meva circumstància.
Li ha estat favorable?
No em puc queixar i he tingut la sort que m’ha anat millor del que podia somniar.
Defineixim poesia?
No es pot definir. La poesia és alguna cosa que sobrevola la prosa. Les paraules han de tenir una trempera especial que les facin volar. Mentre vagin arran de terra són prosa. •
Un poeta de la terra
Gerard Vergés va néixer a Tortosa el 1931. Als seus 80 anys ens rep a casa seva, a Tortosa, i ens acull com si fóssim amics de tota la vida. Inseparable de la seva cigarreta, parla de la seva ciutat i de la seva poesia, amb una estima envejable. Fill i membre d’una coneguda saga de farmacèutics de la ciutat, va optar per la poesia, i va rebre el Premi Carles Riba, i el Premi de la Crítica Serra d’Or de traducció poètica per “Tots els sonets de Shakespeare”. Va ser reconegut amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya el 1997, i la seva ciutat no li va atorgar la Medalla d’Or de la Ciutat de Tortosa fins el 2009. Ara està treballant en un nou recull poètic que apareixerà en català, castellà i anglès. Com a primícia, ens en recita un. Com sempre, sorprenent.
Això és un misteri. Tinc una mica de currículum, però hi ha gent més vàlida que jo. Jo faig el que puc.
L’han escollir Poeta d’Honor, sí que hi està a l’altura...
Això és d’agrair. Vol dir que hi ha bona gent.
Com neix el poeta?
Penso que l’ambient familiar, la carrera, els amics, tot m’han influït. Jo he estat com un tros de pa arremullat que va adoptant una figura que respon a voluntats. I potser sóc poc punxent, encara que si m’enfado, també em destapo. Aleshores no tinc manies.
És una cara que no coneixem gaire...
Home, tampoc en prodigo! Però hi ha coses que m’irriten i ho demostro. Algnes coses es veuen en la poesia, i estic segur que a molta gent no li fan gràcia, però si no es donen per aludits, jo em quedo molt tranquil. Però tampoc sóc un poeta càustic.
La seva formació com a poeta, quan comença?
Va ser al batxillerat. Els dos primers anys els vaig fer a Tortosa, i al tercer els pares em van portar al Col·legi dels Jesuïtes de Sarrià a Barcelona. Vaig tenir la bona sort de conèixer un professor de literatura, Zurbito, que em va obrir molt els ulls a la poesia. Era un home amb criteri, i em donava lliçons molt paternals però certes.
Quina va ser la gran lliçó?
En aquell moment llegíem un llibre, Las mil mejores poesías de la lengua castellana, i no sé si n’hi havia mil, però n’hi havia moltes. Allò tot era a base de Campo Amor, Espronceda, i embolica que fa fort. I el pare Zurbito em va dir que em deixés de tonteries, i llegís Antonio Machado. I realment va ser el que em va obrir les portes a la poesia.
Els inicis professionals, com van ser?
Al col·legi vaig tenir la sort de conèixer amics prou valuosos, com Jesús Massip, amb qui vam fer una revista, que ja es necessita valor amb 18 anys, que li vam posar Geminis, perquè havia de ser en castellà, i com Geminis era llatí, passava com a normal. I va durar uns quants anys, vam fer grans amistats, com Carles Riba, que va venir aquí a Tortosa... i amb això ens vam anar cultivant una mica.
I la traducció dels sonets de Shakespeare?
El meu anglès és molt pobre. És una traducció de l’anglès al castellà. I del castellà a l’anglès, impossible. Però em va agradar molt fer-ho.
Poeta d’Honor de Sant Cugat...
Estic molt content. Quan estudiava a Barcelona, anàvem a Sant Cugat a fer esport, amb el tren de Sarrià.
Si li dic “Lo meu poble”, vostè què em diu?
Jo, “lo de poble”, segons com, em sembla preciós, segons com em sembla fatal. De vegades poble és denigrant, i de vegades és un el·logi. Tot depèn de qui ho diu i de com ho diu. (Passarem per alt les al·lusions a “suposades ciutats”). Una ciutat ha de tenir una història, un patrimoni, i un nombre presentable d’habitants. Matem-ho aquí.
Quan parla de Tortosa, parla de poble o de ciutat?
Jo parlo de Tortosa. En casos especials, parlo de la ciutat de Tortosa. Des del 1148 que ens va conquistar Ramon Verenguer IV, fins ara... Ara, si fins ara hem estat esllemenant oliveres o regant arròs, d’acord, gràcies, però hi ha coses per sobre de tot això.
Què ens dóna entrada al món de Gerard Vergés?
La família, la literatura... com deia Ortega, jo sóc jo i la meva circumstància.
Li ha estat favorable?
No em puc queixar i he tingut la sort que m’ha anat millor del que podia somniar.
Defineixim poesia?
No es pot definir. La poesia és alguna cosa que sobrevola la prosa. Les paraules han de tenir una trempera especial que les facin volar. Mentre vagin arran de terra són prosa. •
Un poeta de la terra
Gerard Vergés va néixer a Tortosa el 1931. Als seus 80 anys ens rep a casa seva, a Tortosa, i ens acull com si fóssim amics de tota la vida. Inseparable de la seva cigarreta, parla de la seva ciutat i de la seva poesia, amb una estima envejable. Fill i membre d’una coneguda saga de farmacèutics de la ciutat, va optar per la poesia, i va rebre el Premi Carles Riba, i el Premi de la Crítica Serra d’Or de traducció poètica per “Tots els sonets de Shakespeare”. Va ser reconegut amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya el 1997, i la seva ciutat no li va atorgar la Medalla d’Or de la Ciutat de Tortosa fins el 2009. Ara està treballant en un nou recull poètic que apareixerà en català, castellà i anglès. Com a primícia, ens en recita un. Com sempre, sorprenent.
