Com plantar a la vinya

Pel que fa al primer, les passades es feien amb la rasa, i després amb una pioixa s’anava estovant la terra i s’anava traient fora. Un cop les valls estaven fetes i delimitaven el quadre de vinya, era el moment de la plantació. Aquesta depenia de la quantitat de vinya que s’havia de fer perquè molts pagesos es feien el planter a l’horta si tenien una mica de regadiu, però si se n’havia de fer molta havien d’anar a comprar al mercat de Molins de Rei, a la Candelera.

Quan es tenia el planter a punt i les valls preparades, aleshores es podia fer, o bé plantant el quadre, és a dir marcant la terra d’un costat a l’altre, o bé de la forma antiga, en què les passades es feien juntes i els ceps també. Aquesta segona manera de fer tenia l’inconvenient que la pesta del míldiu era més feixuga, ja que els ceps estaven massa units entre ells. En canvi, en plantar més àmpliament, la ventilació del cep era més forta i el míldiu no feia tant efecte. Un cop posats els ceps al seu lloc de la rasa, normalment es posava una part de fem a baix i així successivament s’anava omplint de terra fins que quedava plena. També hi havia el costum d’afegir una canya gruixuda d’uns seixanta centímetres a cada cep plantat per saber el lloc on se situava.

L’altra manera de plantar a la vinya era amb un tractor que es llogava perquè llaurés el camp triat per fer-hi la vinya amb una profunditat de seixanta o setanta centímetres i fins i tot de vuitanta. Un cop aplanat el terreny, s’havia de fer el repartiment de ceps, és a dir, normalment, jo recordo que els anys cinquanta i seixanta ja es feia el quadre que servia per marcar els llocs on anava la planta i amb una perpalina es feia un forat per encabir-la. Es movia una mica la terra perquè les arrels no pugessin cap amunt. Un cop feta la plantació, també es col·locava una canya a cada planta per localitzar-la.

Després d’un any, si els ceps s’havien agafat bé a la terra, començava una de les feines més delicades del camp; l’empelt del cep. Aquest procés es feia de la següent manera: s’obria el lloc del cep i es tallava a una profunditat d’uns set o vuit centímetres i es lligava amb una ràfia perquè no s’obrís el cep, i amb les tisores de podar se li feia un tall i es posava la pell de l’empelt que coincidís amb la pell del nou cep. D’aquesta manera, quan brotaven, com que s’havien deixat dos borrons per si en fallava un que l’altre tirés endavant, ja hi havia les canyes per poder lligar el brot i així el vent no pogués tirar l’empelt.