Els cereals a Sant Cugat (I)

El blat, l’ordi, la civada i en temps antics, el sègol, eren els que més s’utilitzaven per al cultiu. Nosaltres, enlloc de cereals, en dèiem sembrat, i el seu cultiu es feia en el temps de la sega. A la tardor es preparava la terra, s’adobava amb fem o el que fos. Però si no s’adobava abans de sembrar, en el solc de l’arada per colgar el gra quan se sembrava s’hi posava mercaderia o guano o el que fos perquè la terra tingués una mica més de força.

Molta gent posava llegum al camp, ja que la terra no l’absorbia tant i, d’aquesta manera, quedava tot llest per poder-hi sembrar els cereals. I doncs, un cop sembrat, s’esperava el bon temps, cap a l’abril, perquè plogués i així poder créixer. Cap a finals de juny, normalment el sembrat es tornava groc perquè ja estava ben madur. Tenia un amic que deia: -”Quan el blat arriba al juny, es torna groc i jo morat”. Per la feina que se li apropava.

Antigament, la manera de segar era molt diferent a la d’ara. Aleshores, amb mitja cortera de blat o de cereal ja es podia cultivar perquè tot era segat a mà. Ara amb les màquines que seguen i baten a la vegada necessiten unes extensions molt grans per poder rendir.

Durant el temps de la sega, normalment s’ajuntaven alguns pagesos per fer més via. El primer que es feia era segar l’ordi perquè era el que madurava abans. A vegades, el seguia el blat o bé la civada. Aquesta s’en feia menys quantitat perquè era un cereal per al bestiar. La sega es componia d’un volant tipus català que només es feia servir a Catalunya, i un esclopet per poder protegir-se de qualsevol pedra del terra perquè no es fessin mal a la mà esquerra. Amb això anaven segant i fent garbes que es lligaven amb el mateix cereal. Aquestes, un cop lligades amb la garrotera, no s’aplegaven fins a l’endemà al matí que era el moment en què feia fresca i es feien les garberes. Cada garbera tenia 21 garbes. Tot depenia de la frondositat del cereal.