Un nou Pi Bessó

Sant Cugat ha recuperat part de la seva memòria històrica a través d’un pi pinyoner de 14 anys. Aquest arbre va reemplaçar l’emblemàtic Pi Bessó de la Rabassada, que va ser talat durant la Setmana Santa de 2009. En la Guerra Civil, el pi i el seu entorn van ser l’escenari on van afusellar personatges santcugatencs tan coneguts com el rector de Sant Pere d’Octavià, Anton Guilló, així com el de Rubí, Josep Guardiet, i diversos veïns de les dues ciutats. Tot i que el Servei Territorial de Carreteres de Barcelona el va talar al·legant motius de seguretat per al trànsit, cap administració va ser capaç de garantir la supervivència d’aquest exemplar, però sí de creuar-se acusacions. Pocs dies després de la tala, l’Ajuntament va denunciar que l’assocament es va fer sense avís previ i, de la seva banda, el Servei Territorial de Carreteres va assegurar que quan va notificar al consistori que actuaria a la carretera, aquest no el va alertar de la importància de salvaguardar el pi. De res va servir que l’arbre formés part del catàleg d’arbres protegits en un document que va ser validat el 30 d’abril del 2008 per la Comissió Territorial d’Urbanisme de Barcelona, que depèn del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat. Durant aquest any que Sant Cugat ha estat sense una de les peces clau de la seva història més negra, els membres del Club Muntanyenc Josep Castellví i Jordi Roca, juntament amb l’àrea de Medi Ambient de l’Ajuntament, han intensificat esforços per impulsar-ne la recuperació. 

Cercant el Pi Bessó II 
Castellví i Roca, autors del llibre Arbres de Valldoreix, van dedicar quatre anys a identificar els 213 arbres que actualment formen part del catàleg patrimonial d’arbres locals, i van ser els encarregats de buscar en un viver d’arbres un nou pi bessó que s’assemblés a l’autèntic Pi Bessó. “L’elecció del nou pi va ser unànime, vam pensar que el que serà el nou pi estava prou bé, perquè els altres estaven massa torts”. I és que l’anterior Pi Bessó, quasi bicentenari, formava part de la memòria col·lectiva dels santcugatencs i dels rubinencs, tant pel seu gran valor històric com biològic. L’exemplar, un pi pinyoner (Pinus pinea), tenia una altura de 15 metres i la seva capçada, amb una imponent amplada de 13,5 metres, tenia una forma de para-sol que el feia inconfusible. Tot i que mantenia el nom de Pi Bessó, des del 1995 no era bessó, ja que la Diputació de Barcelona va tallar una de les dues branques que surten de la soca, tret característic els anomenats pins bessons. Amb una altura de 8 metres i una capçada en forma de ventall, el nou exemplar, es va plantar apartat de la carretera.

Mossèn ‘Sabatetes’
El rector Anton Guilló era conegut a Sant Cugat amb el motiu de mossèn Sabatetes. Diverses són les versions pel que fa a la procedència del seu sobrenom: una sotana massa curta que deixava veure les sabates, un caminar amb passos molt curts, una baixa alçada, un arrossegar els peus que es traduïa en un soroll de talons, una vestimenta no adequada... El religiós va iniciar els seus anys de rectorat al Monestir el 1916. En els fets d’octubre del 1934 es va negar a obrir les portes de l’església. Al cap de dos anys va ser assassinat. El 26 de juliol del 1936 va aparèixer el cos de mossèn Anton llençat a la cuneta del revolt de la Paella de la Rabassada. “Sant Cugat tenia un deute històric amb aquest home”, assegura Castellví, que afegeix que segurament el rector de Rubí, mossèn Guardiet, “un dia serà beatificat, com ho va ser el de Mataró el Dr. Josep Samsó”.
A més, i durant els dies posteriors al 18 de juliol del 1936, i a banda de l’assassinat de mossèn Sabatetes, a Sant Cugat es van produir altres afusellaments per motius polítics, com el del secretari de la Lliga, Pere San Mestres –que abans donava nom a la plaça del mercat vell–, i el del rector de Sant Cebrià de Valldoreix, Josep Castellà, entre d’altres. A la replantació del segon Pi Bessó es va col·locar un obelisc amb una placa que commemora els assassinats del quilòmetre 7,9 de la carretera de la Rabassada. A la memòria de mossèn Anton Guilló i Bernada (1876-1936) i de totes les víctimes de la intolerància als qui fou llevada la vida en aquest paratge, posa a la placa, perquè la història no pugui tornar mai més a ser ni tallada, ni arrancada, ni mutilada.