
Acaba de fer 90 anys, quants han estat dedicats a l’art?
Molts. Vaig començar a treballar amb l’art quan tenia 16 anys i la primera cosa que vaig aprendre a dibuixar van ser les extremitats del cos humà: peus, mans, cames i rostres. Em va servir molt per aprendre a dibuixar, però en realitat el que jo volia i m’agradava de debò era pintar.
Ha fet gravats, pintura i tapís. Amb què es queda?
És complicat triar una única expressió de l’art. Amb totes m’he sentit representada en diferents moments de la meva vida, però cadascuna d’una manera diferent. Vaig tenir uns anys que només treballava el tapís i m’agradava molt, però com que ara ja no en puc fer per motius de salut, m’he dedicat a la pintura i als gravats. De fet, actualment estic experimentant molt amb els gravats, faig proves amb planxes enormes.
Com descriuria el seu art?
Em considero una persona impulsiva i una mica bohèmia, i crec que el meu art va en consonància amb aquesta manera de ser. Pinto el que em surt de dins i no miro quin estil és, encara que no tingui res a veure amb el que he fet abans. He de tancar els ulls i pintar allò que sento i jo sento molt el color, un color trencat. Hi ha quadres que em surten més impressionistes, altres més expressionistes... però jo em considero postimpressionista. A més, sempre m’ha agradat molt experimentar. He provat noves tècniques amb la pintura i el tapís per crear coses noves.
Què significa el tapís per a vostè?
Vaig començar a treballar-lo als anys setanta quan vaig convertir la meva masia de Can Montmany en un centre d’investigació. En aquell moment, era més comú fer moquetes que tapissos i vaig treballar juntament amb l’artista Carles Delaclaux amb qui vam experimentar amb el tapís.
Quin és el tapís que recorda més?
El que més m’han marcat han estat el primer, que vaig fer a principis dels anys setanta. Era un tapís d’un Sant Jordi de 3 metres de llargada. L’altre és el més gran que s’ha fet mai a Catalunya. Vam fer un tapís per Catalunya Ràdio, de 55 metres quadrats, que pesava una tona, va ser impressionant. Pel que fa a l’experimentació amb el tapís, vam crear una campana que t’hi podies posar a dins, va ser molt especial.
Ha viatjat per mig món i ha rebut la Creu de Sant Jordi...
Sí, l’any 1992 va ser molt especial per a mi. Vaig fer una exposició al Japó de quatre dies i es van vendre les 38 obres que exposava i al mateix moment, a Barcelona, hi havia una altra exposició que va ser molt especial. El reconeixement de la Creu de Sant Jordi va ser una sorpresa. Jo era a Llançà, pintant i no m’ho creia, vaig estar-ne molt agraïda.
Què significa Llançà per a vostè?
N’estic enamorada. Ha estat des de sempre el meu escenari més íntim des d’on mai m’ha faltat inspiració. M’encanta baixar a la platja, observar la diversitat de gent que hi ha i dibuixar-los. A vegades em passen les hores volant i això és perquè visc moments molt especials vora mar.
Hi ha alguna cosa que encara tingui pendent?
Exposar amb la meva filla. Sóc una persona que necessito molt la família i la meva filla és música però també pinta. Pateix esclerosi múltiple, i seria molt bonic fer una exposició amb les seves pintures i les meves. Tenim un art completament diferent però les idees que expressem són igual de clares.
Mercè Diogène
Amant de la Costa Brava, Mercè Diogène ha trobat a Llançà el seu racó de món on la inspiració i el dibuixos surten sols. L’artista ha treballat en gravats, dibuixos i tapissos, sempre posant per davant el color, la naturalesa i els sentiments per poder-los transmetre. Més de setanta anys dedicada a l’art plàstic, l’experimentació, les proves i les ganes de transmetre allò que li passa pel cap durant la seva vida, Diogène ha coincidit en diferents ocasions amb els reconeguts artistes com Joan Miró, Pablo Picasso o Salvador Dalí.