Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
L’Ajuntament ha fet un nou pas per solucionar el trencaclosques de les zones verdes de Valldoreix. Un conveni amb gran part dels propietaris permetrà estalviar més litigis i expropiacions forçoses i deixar contentes ambdues bandes, malgrat els sacrificis.
L’origen del problema
Com tants altres maldecaps a Sant Cugat, l’origen de la polèmica ve del Pla General Metropolità del 1976 (PGM). Aquest full de ruta urbanístic va col·locar a Valldoreix una gran quantitat de zones verdes en terrenys de propietat privada. En conseqüència, aquests propietaris mai han pogut edificar en les seves parcel·les qualificades com a parcs urbans d’àmbit urbà de nova creació.
Per evitar més expropiacions forçoses que els tribunals ja han obligat a fer a l’Ajuntament en aquests terrenys, el departament d’Urbanisme ha arribat a un acord amb la majoria de propietaris per solucionar el conflicte per la via pacífica.
La lletra dels convenis
Dels aproximadament 200 propietaris afectats, n’hi ha uns 120 que ja tenen part de l’àrea qualificada com a zona verda edificada. Aquests signaran un acord amb l’Ajuntament de manera que cediran el 30% de la finca (les llenques que estan tocant a les rieres) i conservaran l’altre 70% on només podran fer-hi un jardí, un hort o una piscina. És a dir, quedarà qualificat urbanísticament com a sòl verd privat protegit.
Els 80 propietaris restants són els que tenen una zona verda que mai s’ha arribat a edificar. A aquests se’ls compensarà canviant sòl verd per sòl edificable en una proporció més petita en una zona del mateix àmbit geogràfic on sí que hi podran construir habitatges aïllats. La compensació serà canviar 1.800 metres quadrats de zona verda per 600 metres quadrats de sòl edificable unifamiliar. Si la seva llenca té menys de 1.800 metres esdevindran copropietaris amb un altre dels afectats. Això és així perquè la parcel·la mínima per edificar un habitatge ha de ser per llei d’una mida de 600 metres quadrats. Aquestes noves cases hauran de pagar, però, despeses d’urbanització dels nous carrers que es creïn a partir d’aquest procés.
Per consolidar tots aquests canvis, caldrà fer una modificació del PGM que el ple del mes de maig aprovarà inicialment. Cal recordar que la gran majoria dels afectats pel problema es troben concentrats en els carrers Sant Francesc, Mas Fuster, Violetes i Escayola, que limiten geogràficament amb les rieres de Nonell i Clavé.
Evitar l’expropiació
El que l’Ajuntament vol estalviar-se és haver d’expropiar més terrenys per culpa del llast que va deixar el PGM. A dia d’avui ja s’han hagut de pagar el valor de 15 terrenys i el consistori té sobre la taula 40 expedients més pendents de ser resolts.
Si tots aquests litigis acabessin sent favorables als propietaris, s’ha calculat que el cost per a les arques municipals seria* de 25 milions d’euros. El regidor d’Ubanisme, Pere Casajoana, és del parer que no hi ha motiu per a l’alarmisme, ja que “s’està negociant amb molts propietaris per arribar a acords extrajudicials”. Això abaratiria el cost de la compensació. A més a més, suposant que es perdessin tots els casos, no arribarien les 40 sentències alhora, fet que amortiria el cop perquè el dividiria en anys diferents. Casajoana opina que amb aquest gest “se soluciona part del problema, però la història tindrà més capítols”. Enguany l’Ajuntament ha reservat 3,2 milions del pressupost del 2012 per pagar expropiacions de zones verdes.
L’origen del problema
Com tants altres maldecaps a Sant Cugat, l’origen de la polèmica ve del Pla General Metropolità del 1976 (PGM). Aquest full de ruta urbanístic va col·locar a Valldoreix una gran quantitat de zones verdes en terrenys de propietat privada. En conseqüència, aquests propietaris mai han pogut edificar en les seves parcel·les qualificades com a parcs urbans d’àmbit urbà de nova creació.
Per evitar més expropiacions forçoses que els tribunals ja han obligat a fer a l’Ajuntament en aquests terrenys, el departament d’Urbanisme ha arribat a un acord amb la majoria de propietaris per solucionar el conflicte per la via pacífica.
La lletra dels convenis
Dels aproximadament 200 propietaris afectats, n’hi ha uns 120 que ja tenen part de l’àrea qualificada com a zona verda edificada. Aquests signaran un acord amb l’Ajuntament de manera que cediran el 30% de la finca (les llenques que estan tocant a les rieres) i conservaran l’altre 70% on només podran fer-hi un jardí, un hort o una piscina. És a dir, quedarà qualificat urbanísticament com a sòl verd privat protegit.
Els 80 propietaris restants són els que tenen una zona verda que mai s’ha arribat a edificar. A aquests se’ls compensarà canviant sòl verd per sòl edificable en una proporció més petita en una zona del mateix àmbit geogràfic on sí que hi podran construir habitatges aïllats. La compensació serà canviar 1.800 metres quadrats de zona verda per 600 metres quadrats de sòl edificable unifamiliar. Si la seva llenca té menys de 1.800 metres esdevindran copropietaris amb un altre dels afectats. Això és així perquè la parcel·la mínima per edificar un habitatge ha de ser per llei d’una mida de 600 metres quadrats. Aquestes noves cases hauran de pagar, però, despeses d’urbanització dels nous carrers que es creïn a partir d’aquest procés.
Per consolidar tots aquests canvis, caldrà fer una modificació del PGM que el ple del mes de maig aprovarà inicialment. Cal recordar que la gran majoria dels afectats pel problema es troben concentrats en els carrers Sant Francesc, Mas Fuster, Violetes i Escayola, que limiten geogràficament amb les rieres de Nonell i Clavé.
Evitar l’expropiació
El que l’Ajuntament vol estalviar-se és haver d’expropiar més terrenys per culpa del llast que va deixar el PGM. A dia d’avui ja s’han hagut de pagar el valor de 15 terrenys i el consistori té sobre la taula 40 expedients més pendents de ser resolts.
Si tots aquests litigis acabessin sent favorables als propietaris, s’ha calculat que el cost per a les arques municipals seria* de 25 milions d’euros. El regidor d’Ubanisme, Pere Casajoana, és del parer que no hi ha motiu per a l’alarmisme, ja que “s’està negociant amb molts propietaris per arribar a acords extrajudicials”. Això abaratiria el cost de la compensació. A més a més, suposant que es perdessin tots els casos, no arribarien les 40 sentències alhora, fet que amortiria el cop perquè el dividiria en anys diferents. Casajoana opina que amb aquest gest “se soluciona part del problema, però la història tindrà més capítols”. Enguany l’Ajuntament ha reservat 3,2 milions del pressupost del 2012 per pagar expropiacions de zones verdes.
