Àlex Corretja: "El tenis m'ha ensenyat com viure"

Qui no coneix Àlex Corretja Verdegay? Amb 50 anys i 20 anys com a extenista, ens explica com és el seu dia a dia. Per a ell l'esport és la vitamina que el desperta i el fa ser feliç. No necessita reconeixement, explica, perquè ja ha espremut tot el que podia donar com a tenista. Va tenir la sort de no lesionar-se en tota la seva carrera esportiva, fins als 31 anys, quan va tenir un problema a l'ull i es va retirar. Als 10 anys entrenava quatre hores diàries, estudiava, i a més es cuidava mentalment perquè tenia un equip darrere que li donava molt suport. De fites, n'ha aconseguit unes quantes; un Masters, número dos del món, dues finals de Roland Garros, 17 títols ATP, tres de dobles, la Copa Davis i la medalla de bronze Olímpica.

Quant fa que vius a Sant Cugat?
Vaig venir a viure a Sant Cugat quan tenia set anys. Jugava al Club Set Ball fins que vaig començar a jugar bé i vam anar al Tenis la Salut que tenien millors entrenadors. A part que a l'escola anava al barri del Carmel, a Barcelona, i creuava la muntanya cada dia.

Vida a Sant Cugat no en feies gaire?
No. Quan vaig començar a fer més vida a Sant Cugat va ser en el moment que em vaig retirar. Tot i que sempre he estat molt arrelat aquí. Ho tenia molt clar. La qualitat de vida de Sant Cugat és incomparable, i irreal. De fet, les meves filles miro que vegin altres coses fora de la ciutat.

Quina seria la virtut de viure a Sant Cugat i al Vallès en general?
D'entrada anar a l'escola en bicicleta és un luxe. Sortir i a 100 metres tenir Collserola és impagable. Sortim molt amb la Martina a fer passeigs, correm, anem amb bicicleta. Anem al Club Tennis Natació Sant Cugat que està integrat dins del bosc. Respires aire pur, però alhora pots fer esport, és una barreja perfecta. El fet d'obrir la finestra i veure natura és el que més m'aporta del lloc on visc. He estat acostumat a viatjar molt i molts llocs eren a grans ciutats, viure l'estrès de les grans ciutats, el soroll...

"Em sento molt bé amb mi mateix i amb el meu entorn"

Ho has valorat més ara
És una conseqüència. Quan jugava a tenis, viatjava molt i quan venia aquí, descansava, però estava capficat en la meva carrera, al punt gairebé obsessiu, de com millorar, com mantenir el físic, com evolucionar el tenis, en com controlar la ment, les emocions... Feia un paron aquí i després tornava a marxar.

La vinculació amb el Set Ball ha estat pels teus pares?
Al Club Set Ball vaig començar a jugar els caps de setmana, amb els meus pares i els meus germans. Després quan vaig començar a jugar més vaig anar cap al Club Tenis de la Salut. Quan tenia 10 anys entrenava quatre hores cada dia. Feia de 9-12 h tenis, de 12-13 h preparació física, i de 15-19 h estudiava amb professors particulars un darrere l'altre. La sort és que ho vaig fer perquè volia. Somniava en ser tenista, no perquè els meus pares m'obliguessin.

Després de viure en l'elit del tenis, com vas viure mentalment la teva carrera?
En el meu cas era un desig tan profund tan gran de voler ser tenista, d'esprémer les meves possibilitats, que jo ho vivia amb molta il·lusió. Sempre va ser una passió, mai una obligació. Sí que era una exigència molt forta per un nen tan petit, perquè després a 16 anys entrenava set o vuit hores cada dia. Viatjava pel món... quan ets tan petit és molt difícil. Faig xerrades per a empreses de com en un esport individual he hagut de treballar en equip i sí que valoro molt els processos i què he après de cada procés. Quan era molt petit em deien pringat tot el temps, perquè tothom amb 16 anys comença a sortir, i jo mai podia.

Tenies suport psicològic?
No. En aquells temps els meus entrenadors eren el meu suport, a part dels meus pares i els meus germans perquè entenien el que volia fer. Sense ells hauria estat impossible. La sort és que els meus pares tenien una escola a Barcelona i em va facilitar tot molt i ho vam professionalitzar abans del que normalment es faria. En l'àmbit de salut mental és una destrossada psicològica molt intensa, però sempre explico que la base és no deixar els estudis.

La clau per no caure mentalment és seguir estudiant?
Sí. Hi haurà un moment que hauràs de decidir si seguir estudiant o si a l'esport ets prou bo, tirar cap allà i a veure què passa. Fa 40 anys jo era una rara avis... Si no ho gestiones bé et pot crear una situació difícil. Tots els que entrenen i el que aprenen en el món del tenis és tan important per la vida que és igual si al final són o no professionals perquè el què han après com la disciplina, els hàbits, les rutines, la concentració és clau.

"Abans somiava en ser el millor tenista. Però ara no necessito somnis alts per gaudir de la vida. El meu somni ara és gaudir del meu temps"

Es pot extrapolar a la vida
Jo el que sé de la vida és bàsicament del tenis. El tenis m'ha ensenyat com viure. Perquè he viatjat per tot el món i he conegut a tota classe de gent, de totes les religions... És tan potent que m'ha fet evolucionar com a ésser humà i m'ha fet ser empàtic. L'esport et manté sa mentalment i en tots els sentits.

Has de ser un superheroi, no tothom pot ser tenista professional
Si vols ser tenista professional t'has de convertir en una mica màquina.

I tenir unes qualitats mentals molt potents
Et fa extremar el màxim el que tu ets. La majoria de tenistes que ho intenten no poden perquè el compromís que et requereix ser tenista és infernal. Ets un privilegiat de la vida, però no vol dir que el que has hagut de fer per arribar a aquest privilegi és un compromís titànic. Si ho compares amb algú que no té recursos, clar, et diuen que ets un desagraït... Arribar allà és quasi un miracle.

Fa 40 anys no es parlava de la salut mental, ara ja s'estan trencant barreres
Sí, s'ha de poder obrir. Però no només als esports, sinó també a la vida quotidiana. S'ha de poder parlar d'aquest 'burn out'. Tothom va estressat, es passen molts nervis, estem acostumats al fet que tot és per ara. És la nova generació d'ara, la de la pressa. El que més valoro de la meva vida és la paciència que tinc perquè estic acostumat que, per exemple, el meu vol es cancel·lava fins a l'endemà o passat i em trobava a Singapur a un hotel penjat quan no existien les videotrucades, ni els mòbils... L'esportista està a un focus d'una pressió que és gairebé inaguantable.

Has viscut moments de debilitat?
He tingut moments, sí. Sobretot quan no aconsegueixes els objectius que tu vols. Vaig guanyar el Masters ATP que és el millor títol que he guanyat, una Copa Davis, una medalla de bronze als Jocs Olímpics de Sydney amb l'Albert Costa. Però després tenia il·lusió de guanyar Roland Garros, arribo a semis, faig final, quarts de final, una altra final, faig quarts de final... I no arriba. En aquell moment sí que tens una sensació de decepció molt profunda.

Quants anys tenies?
Uns 26. Aquell potser va ser el moment, la segona final de Roland Garros, la segona que perdo, la del 2001, sí que tinc una baixada interna de decepció i que pensava, no ho aconseguiré mai... des dels 10 anys lluitant per guanyar un títol com aquest i no el guanyaré. Però llavors em vaig dir; Has guanyat un Masters, que és inaudit, que psicològicament trencava barreres. Però al final, jo faig esport per la meva salut mental, sé que el meu cos amb 50 anys ni es posarà molt fort ni augmentaré musculatura, però em mantinc bé, em serveix per fer el meu dia a dia. Un dia és pàdel, gimnàs, córrer, surts en bici... Aquesta és la idea, La gent ha de fer esport per passar-s'ho bé i airejar-se i, si a més, tens la sort que enforteixes més i et veus bé, perfecte, però l'objectiu hauria de ser sentir-se bé.

"Vull mantenir el meu estatus de comentarista. Tinc la gran sort d'estar a tots els grans esdeveniments"

Un consell per tenir una bona salut mental?
Gairebé cada dia faig esport, encara que sigui poc. A mi m'ajuda a prendre decisions i a ser més valent i no capficar-me tant en mi mateix. Faig classes dirigides i particulars. Abans de les xerrades per a empreses si puc faig una hora de físic.

Fas moltes xerrades?
Sí, per a empreses. Parlo de la meva vivència. Els ajudo com dins d'una empresa has de treballar per tu mateix entenent que el més important és l'equip. Faig una barreja de si el tenis és un esport individual, si és veritable o és fals, perquè és la vida. Els explico el que he après de cada moment de la meva vida. De com gestionar les derrotes, de com et mantens en l'èxit sense pensar-te que ets el millor que hi ha a la vida.

També fas de comentarista a la tele
Tinc un acord amb Eurosport i amb Movistar Plus. Amb Eurosport faig l'Open d'Austràlia i Roland Garros, i després a Movistar Plus faig el Godó, Wimbledon, i l'ATP finals, que és el màster final de l'any, i la Copa Davis. Llavors, són com 10 o 12 setmanes l'any que tinc ocupades de comentarista. A mi això em serveix, per seguir vinculat al món del tenis.

I tens una parella, la Martina Klein, que també viatja molt
Sempre intentem que si un dels dos ha de treballar, que l'altre estigui aquí. Vull dir, rara vegada coincideix que els dos estem fora.

I la vostra filla més petita, l'Erika, com porta el fet de tenir uns pares coneguts, que no paren?
Bé, bé, ara ella farà 8 anys, ja ho entén. Ja anem pel carrer, ens diuen coses, però aquí a Sant Cugat vivim molt tranquils, la gent ja ens coneix, i la gent que no et coneix, és molt reservada. Estàs molt relaxat. El que passa és que si vas a un torneig de tenis, doncs, clar, allà la demanda de la gent és molt intensa. Tothom et coneix i tothom et veu a la tele i tothom t'escolta. I et vol dir alguna cosa. Com a les xarxes socials, que intento ser natural i contestar quan puc i tinc un moment.

Abans, quan tu competies, no hi havia xarxes
No hi havia xarxes i no tenien accés a nosaltres. Potser els esportistes d'elit vivien més tranquils Clar, ara deu ser infernal. Si a mi m'hagués enganxat l'època digital, quan era professional, m'hauria costat trobar un equilibri, sobretot perquè fa molts anys tenia el prejudici de no voler quedar malament. Però és que hi ha coses que no les vull fer. Cosa que m'ha costat molts anys, i sobretot per com gestiones, quan ets professional. És molt difícil.

Quan vas deixar l'elit professional eres molt jove
Sí, tenia 31 anys. Vaig tenir un problema a l'ull, un despreniment a la màcula. I ho vaig haver de deixar. Em van operar i vaig estar com sis mesos sense entrenar, i després no vaig recuperar el 100%, vaig perdre totalment la distància amb la pilota, i ho vaig haver de deixar.

Si no haguessis tingut el problema de salut hauries pogut continuar
Sí, però jo feia 20 anys que espremia al màxim el meu cos. Ja era com el moment. El teu cos va dir fins aquí Va ser un senyal de la vida. Va ser, mira, ja que tu no t'atreveixes, et passa això i ho has de deixar.

I com ho vas viure, el fet de deixar-ho de cop?
Bé, vaig estar vuit dies cap a baix, perquè em van operar a l'IMO, a Barcelona, i vaig tenir la sort que allà em vaig adonar de l'afortunat que havia sigut. Quina sort he tingut durant tota la meva vida, que no he tingut lesions, que no he hagut de parar mai. L'únic, però és que no em
vaig retirar a la pista. Si m'hagués encantat, dir, el Godó de l'any que ve em retiraré i tal. No va ser així. De cop un dia vaig haver de fer una roda de premsa i vaig haver de dir que ho deixava perquè no em vaig recuperar de l'ull. Feia gairebé un any que no jugava, va ser com fred, una
mica lleig. Però de seguida vaig començar amb això de comentarista, i em va anar bé.

I també fas de periodista
L'altre dia amb la Paula Badosa, vaig anar a París, perquè ella estava allà, i a Movistar Plus vam fer l'entrevista, pim-pam, i m'ho passo molt bé. Perquè a l'haver estat esportista professional entens tant l'esportista com al periodista.

La teva alimentació ara és molt diferent de la que tenies quan eres professional?
Era molt més estricta quan era esportista, perquè, per exemple, abans d'un partit no podia menjar una salsa, o tomàquet amb mozzarella, perquè et podia repetir...

Ara soc molt més relaxat, em cuido moltíssim, però no soc obsessiu. Com et cuides?
Menjo de tot, sobretot a la planxa, ja que totes les salses se'm posen una mica malament. Havia begut Coca-Cola i Fanta durant tota la meva vida, i ara fa sis mesos que ho he deixat perquè no em sentava bé. Només bec aigua i aigua amb gas. Cosa super rara, perquè sempre havia de beure amb gas.

Quin és el teu dia a dia?
Em desperto, portem la peque a l'escola, i a dos quarts de nou sempre faig esport. Si no haig de viatjar, sempre faig esport una hora o així. Sempre tinc coses. Tinc conferències gairebé una a la setmana.

Quina és la clau per mantenir-te saludable ara, a 50 anys?
Crec que ser el més natural possible, i fer el que tu creus que t'aporta. És a dir, jo no vaig per sobre de les meves possibilitats. Jo vaig al gimnàs quasi cada dia, però jo no vull anar al 100% a matar-me, pensant que si no pujo la musculatura ja vaig a prendre proteïna i quan acabo l'entrenament em prenc un batut de no sé què. M'he tornat molt menys competitiu, si vaig molt més relaxat per la vida, ja no et vull demostrar res. Tot el que faig és per sentir-me bé. És la clau per ser feliç. És a dir, tinc la gran sort que jo puc decidir què faig amb el meu temps. I això
no molta gent ho pot fer.

Segueixes fent algun tipus d'esport?
Tenis no jugo, perquè se'm fa difícil, perquè jugava molt abans i em fa mandra. A més que abans tenies unes qualitats i ara mentalment creus que ho has de fer així, però després no et surt bé, no tens la mateixa acceleració...

Et frustra fer tenis, ara?
No és que em frustri, m'ho passo millor jugant a pàdel perquè milloro... Ara fa poc que torno a jugar un cop a la setmana... Faig classes d'anglès, d'aquí poc començaré a fer-ne de francès.

No necessites els títols per saber que has tingut èxit a la vida, és així?
Per mi l'èxit més gran és que estiguis tranquil amb tu mateix. No m'he aixecat mai a la nit pensant que m'ha faltat fer alguna cosa. A mi em deien pringat quan tenia 10 anys perquè estava tot el dia entrenant... A les xerrades ho explico, si amb 50 anys encara treballo a la tele, encara em reclamen per fer entrevistes, encara em paguen per fer una xerrada a la vostra empresa, si algú algun dia a la vida us mira a la cara i us diu pringats, és que aneu bé. La gent està massa pendent dels altres i s'equivoquen.

Ara estàs fent el que tu vols, però ara què?, et queda alguna cosa més a fer?
Abans somiava en coses, en arribar a ser el millor tenista. Però ara no necessito tenir somnis molt alts per gaudir de la meva vida. Tinc una pau interna i la meva tranquil·litat me la dona el meu dia a dia. Aquest és el meu somni, gaudir del meu temps.

I en l'àmbit professional?
Vull mantenir el meu estatus de comentarista. Tinc la gran sort d'estar a tots els grans esdeveniments, i és gràcies, tant a Eurosport com a Movistar Plus. He complert totes les meves inquietuds professionals. Estic també a la Ser com a expert i a Catalunya Ràdio. Estic realment on vull estar.

Ara consideres que et trobes en un dels millors moments de la teva vida?
Jo em sento increïble. Em sento molt bé amb mi mateix i amb el meu entorn. Amb la meva parella, amb les meves filles, amb els meus amics, amb la meva família...

A Espanya hi ha hagut sempre bons tenistes, com és?
Sí. Perquè hi ha molta base, molt coneixement, hi ha bons entrenadors, bons preparadors físics, bons metges, hi ha molt bones condicions, bons clubs, bones federacions...

Tenim bons clubs al Vallès?
El Vallès té dels clubsmés bonics del món, perquè estan tots en un entorn molt privilegiat. I l'entorn ajuda. Sobretot perquè els nens i nenes facin esport per gaudir i vas per escoltartambé.