Bàrbara Pla: “Una medalla als Jocs és molt difícil, però, per què no?”

Suposo que deu estar molt il·lusionada per prendre part en els seus primers Jocs Olímpics?
Sí, molt! És la fita més important esportivament parlant que he tingut i segurament que tindré mai. No ho sé. Ja sóc de les veteranes de l’equip, tinc projectes al cap que fa temps que m’agradaria fer, però que pel rugbi no he pogut. Ara mateix tinc ganes de seguir jugant i no sé quan acabaré.

Els Jocs Olímpics són un premi a la seva carrera esportiva?
No sé si és un premi, però és una sort poder ser part d’això i viure d’això. Em sento una afortunada. Fa vuit anys que treballem per a això, quan es va anunciar que el rugbi a 7 seria olímpic, el 2008.

Què n’espera dels Jocs Olímpics?
Viure coses que cap altre torneig té. Espero passar-m’ho molt bé i gaudir, espero que l’equip jugui increïblement bé, i que puguem competir i demostrar el rugbi que tenim, que crec que és molt. Aconseguir que ens tornin a respectar com a selecció.

Quin és l’objectiu esportiu que es marquen?
Intentar treure diploma. Crec que és un objectiu realista, que ens permetria tenir quatre anys més de beques ADO. Hem de lluitar per als pròxims quatre anys i per al futur del rugbi a 7 femení. Una medalla és molt difícil, però, per què no? Els esportistes ens movem per somnis i en seven tot pot passar. Els nois han guanyat inesperadament el preolímpic sent potser la cinquena selecció favorita, sense ser favorita, i ho van fer. Si sortim concentrades i amb les coses clares, saber el que volem fer, tenim opcions. No és fàcil, però, per què no?

Quin paper vol jugar vostè a l’equip?
M’agradaria ser útil a la selecció. Que el rol que tingui el desenvolupi de la millor manera possible i poder ajudar a aconseguir els objectius grupals. M’agradaria estar al meu màxim nivell, que fa temps que no estic per una lesió al genoll i a la mandíbula –he estat set mesos fora–. He tornat a un nivell alt. Voldria marxar dels Jocs Olímpics contenta del meu rendiment.

Vostè i el seu germà jugaran amb la selecció. Això encara ho fa més especial.
És inimaginable. Me’n recordo molt de la meva germana, la Júlia, que si hagués continuat jugant segur que estaria a Rio de Janeiro. Em fa molta il·lusió. És molt especial. Hagués pensat que jugaria abans amb la Júlia que amb el Pol. De fet, he demanat quedar-me uns dies més per poder veure jugar el meu germà.