(Entrevista realitzada el 2 d'abril i publicada a l'edició d'abril de 2024 del Món Sant Cugat)
David López Silva (1989) és futbolista professional. Santcugatenc de naixement, va fer les seves primeres passes al món del futbol a l’escola Àgora i a la Penya Blaugrana de Sant Cugat. Va debutar a Primera Divisió amb l’Espanyol i després va viure una experiència a l’alt nivell amb el Nàpols i va tornar al club blanc-i-blau, on va viure alguns dels moments més durs de la seva carrera. L'Espanyol no el va voler renovar i va acabar al Girona, on està fent història i vivint un somni que poc s’imaginava, que ha acabat aquest cap de setmana amb l'equip en tercera posició i classificat per la Champions.
Quins són els primers records amb el futbol?
La meva relació amb el futbol comença de molt petit. A l’escola bressol, anava al Patufet de Sant Cugat, ja recordo jugar a futbol amb els meus amics amb quatre o cinc anys.
Ja t’agradava?
Sí, des del primer moment. Després vam anar a l’Àgora, on feien extraescolars de futbol i ens vam apuntar amb els amics. Al principi és una afició, per passar-s’ho bé i estar amb els amics i desconnectar. Era a primer de Primària i jugava amb els de la meva edat, però també pujava amb els d’un any més. Jugava a totes les posicions, fins i tot de porter. M’agradava molt.
David López, en una visita a l'Àgora FOTO: Cedida
Veies que en sabies més que la resta?
Ja destacava i escoltava comentaris que arribaria a Primera Divisió. Però pel mig hi ha un recorregut molt llarg. Em notava coses diferents a la resta i tenia molta facilitat per fer-les.
De molt petit vas passar un any per la Penya Blaugrana i dos pel Sant Cugat FC.
La meva primera experiència fora de l’entorn d’amics va ser un any a la Penya Blaugrana de Sant Cugat, al Benjamí B (8-9 anys). Seguia fent-ho perquè ho gaudia. També era una persona introvertida i em costava fer relacions i em va ajudar a conèixer nova gent i crear nous vincles.
Què és el que més t’agradava?
El fet de jugar a futbol, la pilota m’encantava. Estava tot el dia jugant. Soc fill i cosí únic, totes les tardes i els caps de setmana a casa, jugava a futbol, xutant contra la paret. Ho gaudia molt. I m’agradava molt competir i guanyar i, com que tenia traça, gaudia molt. Era la meva gran afició.
David López: "Els meus pares van haver de fer un gran esforç"
El següent pas va ser al Mercantil i a la Damm, que ja són clubs referents en futbol base a Catalunya. Comences a veure o pensar que podries dedicar-te al futbol?
La meva etapa al Mercantil va ser més llarga, fins a cadet (14 anys). És la meva primera experiència en una escola formativa de futbol. Els meus pares van haver de fer un gran esforç, perquè treballaven i el meu pare s’havia de combinar per portar-me a Sabadell als entrenaments, tornar a la feina i tornar a buscar-me. Per mi era una afició molt maca i seguia creant vincles i relacions. Encara tinc amistat amb gent de la Penya Blaugrana, per exemple. A la Damm va ser un pas més important, era l’etapa juvenil i al segon any ja em pugen al juvenil A i jugàvem contra el Barça, Espanyol, Saragossa o València. Em convoca la selecció catalana i hi ha equips interessats en mi. Començo a adonar-me que puc tenir projecció. I després de dos anys a la Damm, faig el pas al juvenil de l’Espanyol.
David López va passar per les categories inferiors de l'Espanyol fins que va debutar a Primera Divisió FOTO: Arxiu del TOT Sant Cugat
Com gestiones amb 15 o 16 anys tenir aquesta projecció i els sacrificis que implicava?
Va ser una època complicada. Tenia totes les tardes i els caps de setmana ocupats. Em perdia moltes quedades amb els meus amics. O quan sortien de festa, jo no podia. Eren sacrificis que havia de fer, però que per mi no eren molt grans, perquè tenia la recompensa del futbol. M’he saltat molts moments del grup d’amics, però m’adonava que anava progressant.
I a l’escola?
Sempre havia tret bones notes, però l’impàs de la Damm a l’Espanyol va ser més difícil de gestionar i vaig repetir primer de Batxillerat. Tot comença a trontollar una mica, perquè el futbol em va molt bé, però els estudis no. Els meus pares ho tenien clar i sabien que el més important era la part formativa. Vaig repetir curs i vaig acabar primer amb molt bones notes. A segon de Batxillerat me’n vaig a l’Espanyol, on entrenem pels matins, i em canvio a un institut nocturn a Barcelona. Va ser dur, però era l’única forma de combinar-ho. I vaig treure’m el Batxillerat i la Selectivitat i vaig entrar a Arquitectura Tècnica, que era el que tenia pensat en el cas que el futbol no funcionés. Va ser una etapa complicada.
David López: "El fet de no haver-me rendit va ser un inici del que va ser la meva carrera com a futbolista"
Què creus que t’ha aportat a la teva carrera aquell esforç i compromís en els estudis?
Sobretot, la cultura de l’esforç i el sacrifici. A la meva família m’ho havien inculcat des de petit i són els valors que m’han fet assolir els meus objectius. El fet de no haver-me rendit va ser un inici del que va ser la meva carrera com a futbolista.
Segurament has compartit equip amb jugadors que eren igual de bons tècnicament que tu i que no han arribat a ser professionals. Què t’ha permès arribar-hi a tu?
A la Damm o a l’Espanyol no era dels que més destacava ni el que més sobresortia. Però al llarg de tota la temporada, tenia una constància i una regularitat que potser estava per sobre de la resta. I és per l’esforç, les hores i la dedicació. M’havia d’esforçar el doble que altres amb més qualitats tècniques. I és el que he vist durant tota la meva carrera: a llarg termini, només el talent no et porta enlloc.
David López, durant l'entrevista amb el TOT aquest abril de 2024 FOTO: Bernat Millet
Què va suposar fitxar pel juvenil d’un equip de primer nivell com l’Espanyol?
Una altra dimensió, un pas molt important perquè arribava a un club de Primera Divisió. El somni que sempre havia tingut, de jugar en un equip de Primera, es comença a fer realitat. Però no t’has d’enganyar, queden molts passos per fer i hi ha molts jugadors. Quan arribo a l’Espanyol és quan tinc competència de veritat, hi ha jugadors d’arreu del món i l’embut es fa cada vegada més petit. Però al final, sempre acabava jugant i des del primer any anava a alguns partits amb el filial. Començo a tocar el futbol professional.
David López: “Qualsevol futbolista recorda el debut. És un somni que comença als quatre o cinc anys”
Ja et creies que series jugador professional?
Era molt conscient que era molt difícil i els meus pares també m’ho feien saber. Arribar al primer equip abans era molt difícil, perquè els clubs tenien diners per fitxar i agafaven poc jugadors del planter. Però comences a donar-li voltes.
El 26 de setembre de 2010 debutes amb el primer equip de l’Espanyol. Ho recordes?
Sí, qualsevol futbolista recorda per sempre el moment del debut. És un somni que comença als quatre o cinc anys i que amb 20 ho toques. Però no és real, jugar uns minuts no vol dir que siguis jugador de Primera. La meva carrera dona molta voltes, però començo a veure que podré dedicar-me al futbol. Com que combinava el filial amb el primer equip, deixo la universitat, que no em va ajudar, com feia amb esportistes olímpics. Vaig haver de prendre la decisió perquè era totalment incompatible i em vaig decantar pel futbol.
Va ser complicat deixar la universitat?
Va ser molt difícil. Durant aquella temporada anava molt esgotat, perquè jugava amb el filial i entrenava amb el primer equip, que era molt exigent. I li sumava la universitat, que era als vespres. Ho vaig parlar amb els meus pares i la meva parella, l’Andrea, que ara és la meva dona i mare dels meus fills. Va ser una decisió complicada, però encertada.
Després de debutar amb el primer equip, vas marxar un any al Leganés a Segona Divisió B i un any al Huesca a Segona. Ho vas viure com un fracàs?
En un primer moment va ser complicat, havia tocat la Primera Divisió. L’Espanyol em dona l’opció de sortir cedit, perquè volien que tingués minuts i no tenia lloc al primer equip. La millor opció va ser el Leganés, a Segona Divisió B. Marxo amb la meva parella i va ser la nostra primera experiència fora de casa. Ella seguia estudiant i jo començava una nova etapa. Després vam anar al Huesca, que ja era Segona Divisió. L’Espanyol em ven, amb opció de recompra. Va ser complicat perquè em desvinculava de l’Espanyol. Però la Segona Divisió es pot considerar elit i és futbol professional i en pots viure. Va ser una experiència molt maca i vaig fer una temporada molt bona, que em va servir per tornar a l’Espanyol.
David López FOTO: Bernat Millet
Com vas viure el fet d’haver de marxar de Sant Cugat per primera vegada amb 20 anys?
Marxar de casa amb 20 o 21 anys em va fer madurar molt més de pressa. La meva parella em va ajudar molt. Si hagués estat sol a Madrid vivint, la meva adaptació no hauria estat tan fàcil. Els dos érem molts joves i hi ha moments complicats, però tenir una persona al costat que t’estima i et dona suport, és fonamental.
David López: “A llarg termini, només amb el talent no et porta enlloc”
Quan tornes a l’Espanyol, et consolides com a titular indiscutible a la primera temporada.
Va ser un any de 0 a 100. Tornava a l’Espanyol com a suplent. Per davant hi havia Juan Forlín, però just començar la lliga, el fitxen de Qatar. I a mi se m’obre la porta de bat a bat. Jugo els primers partits de lliga com a titular i fins al final vaig jugar-ho pràcticament tot. L’entrenador era Javier Aguirre i va ser una figura molt important per mi, em va ajudar molt a tocar de peus a terra i a estar centrat en el que havia de fer.
Després de només un any, vas al Nàpols amb 24 anys.
L’Espanyol tenia problemes econòmics molt greus, alguns jugadors i treballadors feia mesos que no cobràvem. Era un moment crític. El Nàpols va venir i va oferir cinc milions per mi i l’oferta no es podia rebutjar. Jugo el primer partit de lliga contra l’Almeria i jo no sabia que els contactes havien anat a més, estava al marge. Quan arribo a l’hotel, el president em diu que han arribat a un acord i havia d’anar a Nàpols. En un parell de dies ja hi viatjo.
David López va estar dues temporades al Nàpols FOTO: Cedida
Com et fas a la idea amb dos dies d’aquest canvi?
No vaig tenir temps ni de fer-me a la idea, va ser tot molt ràpid. En un any passava d’estar a Segona Divisió a estar en un vestidor amb jugadors de nivell Champions com Higuaín, Reina, Callejón, Albiol, Hamsik, Mertens, Insignie, Jorginho... Els primers dies estava flotant. L’entrenador era Rafa Benítez i em va explicar la idea que tenia de mi, estava al·lucinant.
David López: “En un any passava d’estar a Segona Divisió a estar en un vestidor amb jugadors de nivell Champions”
Com és l’arribada en un vestidor com aquest?
Al principi amb molts nervis, d’un dia per l’altre estava amb jugadors de molt nivell. Després ja vas fent relacions i veus que és gent normal i igual que tu. Vaig tenir molta sort perquè hi havia molts espanyols i sud-americans, que em van ajudar molt a adaptar-me. En pocs dies ja debutava a Europa League. Estava molt content.
Jugadors com Bojan han explicat les dificultats d’aterrar a un vestidor ple d’estrelles i sent jove.
Són moments complicats, sobretot quan ets molt jove. És fàcil fer-te una idea equivocada i creure’t que ho has fet tot i tens la vida resolta. Però et queda moltíssim i és fàcil equivocar-te i sortir del camí que t’ha portat fins allà. Entenc que els més joves han de tenir un suport dels clubs molt important. En el meu cas, em va ajudar haver passat per més equips.
Més enllà del futbol, canvies Sant Cugat per Nàpols, que segurament són com la nit i el dia. La tranquil·litat i la bogeria. Com ho vius?
El que em va agradar molt és la forma de viure el futbol. A Nàpols viuen per i per al futbol. La gent es guarda diners a final de mes per comprar entrades o l’abonament, per ells és el més important. En l’àmbit mediàtic, és com Barça o Madrid. Del centre fins al sud, tothom és del Nàpols i tothom segueix l’equip. Et coneix tothom. Al principi se’m fa molt complicat.
David López: “Els primers dies a Nàpols al·lucinava, em coneixia moltíssima gent, no podia sortir al carrer”
Com era la vida?
Venia de Sant Cugat, jo sortia a passejar i feia vida normal sense problemes, anava al cine... A Nàpols, només arribar, ens va agradar molt una casa al centre de la ciutat. I ja em van dir que no era una bona idea. No tenia absolutament ni idea del que representava. Els primers dies al·lucinava, em coneixia moltíssima gent, no podia sortir al carrer. No vaig poder gaudir de Nàpols com a ciutat. Venien amics o família a visitar-nos i, quan passejaven pel centre, jo m’havia de quedar a casa. Amb els companys fèiem vida a les cases.
Com ho vas gestionar en l’àmbit personal i emocional?
És una experiència complicada i et fas una mica la idea del que viuen jugadors del Barça o el Madrid que no poden fer la vida que voldrien, anar a la platja, al cinema... És una vida que molta gent la vol, però també té aquesta part complicada i jo soc una persona molt familiar i tranquil·la. A mi m’agradava molt anar al cinema, hi anàvem cada setmana. A Itàlia no podia. Ho vam intentar un dia, però allà hi havia una pausa a la meitat de la pel·lícula i s’encenen totes les llums. Jo havia entrat a la sala mig amagat, em van reconèixer i va ser un caos. No hi vaig tornar més. Són petites coses que van sumant i és el que més em va costar de l’experiència, tot i que va ser molt bona.
Nàpols és Maradona. Es percebia?
Estava totalment present, tothom mencionava i recordava el que havia fet Maradona a Nàpols. És una figura que es palpa en el dia a dia de la ciutat.
David López FOTO: Bernat Millet
Després d’un any com a titular indiscutible, canvia una mica al segon.
El primer any vaig jugar molts minuts, però Benítez va marxar al Madrid i va venir un altre entrenador, Sarri, que també ha tingut una trajectòria molt bona. Amb ell aprenc moltíssim, jugo molts partits entre lliga i Europa, però no tant com m’agradaria. Va ser difícil, perquè per primera vegada a la vida no soc titular indiscutible. Em feia jugar a una posició, d’interior, que no podia treure totes les meves virtuts. I el segon any vull marxar per això. En aquell moment estava molt enfadat, sobretot perquè no podia donar el màxim de mi. I potser és una de les decisions que en algun moment he pensat en penedir-me. Però era molt jove i tenia ganes de jugar i fer les coses bé. L’entrenador i el president no volien que marxés, però jo ho tenia clar. Estava en un club d’elit i jugàvem Champions, però volia marxar.
I tornes a l’Espanyol.
El Betis i el Nàpols arriben a un acord i jo marxo a Sevilla, on vaig estar durant una setmana i vam trobar una casa i tot. Però al final no es posen d’acord en les formes de pagament. No podia tornar a Nàpols, amb la que havia muntat per marxar. Li vaig dir al meu agent que aniria a Barcelona fins que se solucionés. Em van trucar de l’Espanyol i en dos dies ho vam tancar tot.
David López: "Em sentia un superheroi, estava en el millor moment de la meva carrera. I em vaig trencar els lligaments creuats del genoll, va ser un cop molt dur"
Estàs del 2016 al 2022 a l’Espanyol i acabes sent capità. Vau arribar a jugar a Europa, però vau viure un descens. Com recordes l’etapa?
La primera etapa la recordo molt bona, va anar molt bé. És l’època en què entra Chen i arriba amb molts diners i amb la idea d’anar a Europa. De fet, amb Rubi d’entrenador, que l’havia tingut al Juvenil, ens classifiquem per l’Europa League. Fins i tot vaig estar preseleccionat diverses vegades per la selecció espanyola, que era molt complicat, perquè hi havia jugadors com Piqué, Sergio Ramos o Albiol. Però al final de la segona temporada em trenco els lligaments creuats del genoll, va ser un cop molt dur. Estava en el millor moment de la meva carrera, em sentia un superheroi i ningú em parava. I en una acció fortuïta contra el Valladolid, vaig recolzar malament la cama i se’m va sortir el genoll de lloc. En una setmana ja estava operat.
Què suposa per un jugador patir una lesió com aquesta?
Comença una etapa molt dura per mi. Em recupero en sis mesos i al setè mes ja estic competint, que és la temporada que juguem a l’Europa League i que acabem baixant. L’Espanyol ven Borja Iglesias i Mario Hermoso i l’equip es queda molt just i comencem molt malament la lliga. Però amb set mesos, torno a jugar per ajudar. Recordo un partit d’Europa League a Rússia, un dijous, on vaig jugar 90 minuts. I, el diumenge, 90 minuts a Mallorca. Això, avui dia, per una persona que torna d’una lesió tan greu, és impensable. Però per la meva voluntat d’ajudar, ho vaig fer. I començo a fer 90 minuts cada partit fins a final de lliga.
Va ser l’any que l’Espanyol va baixar.
A partir del Nadal semblava que remuntàvem, perquè vam fitxar Raul de Tomás i Adrián Embarba i vam sumar punts. Però va venir la Covid-19 i es para tot. Va ser un cop molt fort. Era capità i cada dia teníem reunions amb la lliga, el club, els companys, l’Associació de Futbolistes... I acabava de tenir el segon fill. Va ser un calvari per tot. Fins que es reprèn la lliga, que es va fer de pressa i malament, a porta tancada, amb horaris al migdia al juny i al juliol. Va ser impossible. El descens va ser un cop molt i molt dur. Em sentia un dels culpables de baixar l’Espanyol a Segona Divisió, després de molts anys a Primera. Va ser molt difícil d’assimilar, però des d’un primer moment vaig tenir clar que m’havia de quedar per tornar el club a Primera. I tot plegat quan tornava de la lesió.
David López: “El descens va ser un cop molt i molt dur. Em sentia un dels culpables de baixar l’Espanyol a Segona Divisió”
Va haver-hi moltes crítiques de l’afició durant la temporada i pel descens.
Sí, i amb raó. Al final, tot anava fatal. No teníem equip per combinar Europa League i Primera ni per mantenir equip la categoria. Però jo em sentia responsable i aquell estiu, tot i tenir propostes per marxar, tenia claríssim que el meu objectiu era pujar a Primera. Sense ser conscient de la pressió i repercussió que hi hauria durant la temporada a Segona. Quan comença la temporada, m’adono des del primer partit del pes extra que portàvem tots els jugadors. S’havia apostat tot a pujar al primer any i érem molt conscients que si no aconseguíem ascendir, no sabíem què passaria amb l’Espanyol.
No va ser un any per gaudir, malgrat que l’Espanyol va guanyar la majoria de partits i va quedar primer?
No, ni molts menys. Va ser un any de molt estrès. El dia que pugem oficialment, em vaig treure un pes de sobre molt important i ho vaig gaudir més que altres títols que havia guanyat. Treurem aquell pes de sobre va ser molt important per mi i una de les alegries més grans que he tingut.
Vau tornar a Primera, però alguns jugadors vau seguir sent molt criticats i va ser el teu últim any a l’Espanyol.
Jo estava convençut, i així els hi vaig fer saber al club, que encara tenia futbol per més anys. No creia que era el moment de marxar de l’Espanyol. Però hi ha un canvi de direcció esportiva i pren la decisió de no renovar-me i que haig de marxar. M’ho van comunicar durant les vacances d’estiu i va ser un xoc molt gran. Em veia fora d’un club que estimava molt i pel qual havia apostat molt. Havia fet una aposta complicada i arriescada per jugar a Segona Divisió. Però al final, en el futbol o en general a l’empresa, quan no interesses, es fa un canvi. I vaig haver de buscar un altre camí.
David López: “Tot i haver pogut anar a altres llocs i guanyar més diners, vaig apostar pel Girona en l’àmbit professional i familiar”
I aquest va ser el Girona.
Va ser un estiu estrany, no m’esperava no continuar a l’Espanyol. Tenia 32 anys i se’m proposen algunes opcions. Una d’elles era marxa a l’estranger a guanyar diners, però ho veia com una retirada del futbol d’elit. I no volia, sabia que em quedaven anys per gaudir del futbol professional. Ho tenia claríssim. Vam arribar a tenir-ho molt fet amb un altre equip de Primera Divisió, però em van trucar del Girona. L’havia seguit i veia que jugaven molt bé i m’agradava la proposta. Amb 32 anys i amb família, també vaig haver de valorar altres aspectes i potser amb 25 anys hauria pres una altra decisió. Pels meus fills era una oportunitat bona de seguir prop de casa i mantenir el català. Tot i haver pogut anar a altres llocs i guanyar més diners, vaig apostar pel Girona en l’àmbit professional i familiar.
David López viu un dels seus millors moments al Girona FOTO: Cedida
Has sigut titular al Girona, que és una de les revelacions dels dos últims anys. Has demostrat que tenies futbol. Ha sigut una reivindicació?
Ho tenia claríssim. Emocionalment estava passant un moment molt complicat, perquè venia de la lesió, del descens i de la covid. I d’una temporada molt complicada. Emocionalment estava trinxat, però sentia que físicament estava bé. Tenia claríssim que podia jugar. No és una revenja per la gent de l’Espanyol que no em va voler, sinó per demostrar-me a mi mateix que podia seguir competint i tenia anys a l’elit. El canvi em va venir molt bé en l’àmbit emocional, vaig deixar enrere l’etapa de negativitat que havia patit. Vaig començar de zero.
David López: “Decideixo treballar amb un coach perquè veia que era incapaç fer una passada de tres metres”
Quina importància té l’estat d’ànim en el futbol?
És vital. Un jugador és totalment diferent segons el seu estat anímic i la confiança que tingui i les seves emocions. Fa uns anys no se li donava la importància que realment té. En la meva última etapa a l’Espanyol ja decideixo treballar amb un coach perquè veia que era incapaç fer una passada de tres metres. Recordo un partit, on teníem un sac inicial que havíem treballat i jo havia de fer una passada a tres metres. Abans del xiulet, pensava que la fallaria. Una passada facilíssima i em veia incapaç. Vaig veure que necessitava ajuda, perquè no estava bé i sol no me’n sortiria. Començo a treballar amb un coach, que em va ajudar molt. L’estat emocional s’hauria de treballar molt més des de joves.
De no renovar-te a l’Espanyol o ser la revolució d’Europa amb el Girona. Devia ser impensable.
Totalment. Venia amb la idea de la salvació, jo volia seguir a Primera costés el que costés. A mesura que avança la temporada, m’adono que evolucionem fins a un nivell espectacular i acabem la temporada 2022-23 fent uns parits increïbles. Veia que no era normal el nivell de joc i la qualitat i que venien anys per gaudir. I així ha sigut. Aquesta temporada, 2023-24, l’estic gaudint molt. Tenim jugadors molt bons i l’entrenador té un nivell d’elit. Estem vivint un somni que jo, amb 34 anys, no m’ho hagués pensat. Poder tornar a jugar competicions europees i al Girona. Si algú m’ho hagués dit fa quatre anys, l’hauria tractat de boig.
Després de tants anys al primer nivell del futbol amb tot el que suposa, com has aconseguit mantenir els peus a terra?
He tingut molta sort i han sigut molts factors que han fet possible que hagi tingut una carrera tan llarga a Primera Divisió. Primer de tot, l’entorn. Em vaig criar amb una família humil i des del principi em van transmetre els valors del sacrifici i del treball. I la meva cultura de l’esforç m’ha portat fins on estic ara. I la meva parella, que estem junts des de molt joves, i m’ha acompanyat sempre i m’ha ajudat a no descarrilar. Hi ha hagut moments molt complicats que he superat gràcies a ella. I pels meus valors, en part gràcies a la meva carrera, que no ha sigut fàcil, vaig haver de donar moltes voltes i viure canvis d’equips, baixar a Segona Divisió B... Tot això combinat ha fet que des de ben jove vaig ser conscient de la dificultat que comportava i havia de mantenir el treball, la humilitat i la constància.
David López: “Sant Cugat és la meva arrel. Hi he nascut i hi he passat tota la meva infància"
El futbol ha marcat tota la teva vida o t’ha deixat temps per altres espais?
El futbol m’ocupa molt, sempre m’ha agradat molt i no només per jugar o entrenar, també per veure partits. Arran de tenir fills, intento dedicar molt temps a la família, que per mi és molt important. Potser no tant com m’agradaria, perquè el futbol absorbeix molt. Com em va passar amb els meus amics, m’he perdut també molts moments dels meus fills. És per una experiència que he decidit viure i també té la seva recompensa. Però m’agradaria haver passat més temps amb la família.
La carrera d’un futbolista és curta. Com et preparares per la retirada?
A mesura que es va apropant el moment, em fa més vertigen i respecte. He estat tota la meva vida, des de molt petit, jugant a futbol i es passa a no tenir res... No sé fer res més que jugar a futbol i no em podria dedicar a una altra cosa així com així. Veig un buit que cada vegada em preocupa més. Però per sort he tingut una carrera molt extensa i m’he pogut guanyar la vida econòmicament i, si no faig cap bogeria, tinc la meva vida i la de la meva família solucionada. Això em tranquil·litza molt i em dona pau interior. M’agradaria seguir relacionat amb el món del futbol, que ha sigut la meva vida.
David López durant l'entrevista amb el TOT Sant Cugat FOTO: Bernat Millet
Ha sigut difícil no tornar-se boig quan entren tants diners?
Per mi no. He tingut molta sort amb l’entorn que he tingut i els valors que m’han transmès, com el que costa guanyar els diners. I la meva parella tenia la mateixa visió de la vida que jo i hem anat de la ma.
Què suposa per tu Sant Cugat?
Sant Cugat és la meva arrel. Hi he nascut i hi he passat tota la meva infància. És d’on són la majoria de les meves amistats i on més temps he passat sent feliç. M’agrada molt Sant Cugat. No soc de grans ciutats ni grans aglomeracions i Sant Cugat, al ser un entorn verd i familiar, em dona la tranquil·litat que busco. I tenir la família i els amics, serà com el meu refugi. Quan acabi, tornar a les meves arrels és important.
Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.
Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.