Guillem Pérez: "Més pressió de la que em pugui posar jo, no me la posa

L'entrenador santcugatenc d'hoquei sobre patins ha estat la temporada 2015-2016, amb 33 anys, el tècnic més jove de l’OK Lliga, en la seva primera temporada a la màxima categoria de l’hoquei sobre patins estatal. Ha estat 5è amb el Moritz CE Vendrell, amb qui ha guanyat la Lliga Catalana davant el FC Barcelona i ha jugat la Lliga Europea. També ha estat subcampió del món com a seleccionador espanyol sub-20. Guillem Pérez, exporter i exentrenador del Patí Hoquei Club Sant Cugat, va començar a entrenar a 14 anys al club vermell-i-negre.

Comença una nova etapa molt il·lusionant.
La veritat és que sí. És una il·lusió brutal. És un repte. Des de molt petit tothom té clar que el que vol és intentar assolir el millor. I, en el meu cas, no és que vagi assolir el millor sinó que a mi em permet seguir creixent, i creixent a grans passos. Tinc moltes ganes i motivació per entrar en un projecte que és gran.

Amb el seu fitxatge per l'Sporting, un club europeu de molt prestigi, qualsevol altre entrenador parlaria d'una altra manera. Per a vostè el més important és seguir creixent com a entrenador. Això diu molt de vostè.
Jo ho entenc així. En el fons el que tothom necessita és tenir motivacions per créixer, per aprendre. Si cada dia que passa un no segueix aprenent, s'atura i no fa res. El fet d'anar a assolir un repte molt gran fa que la meva visió del que jo pugui aprendre a l'Sporting és espectacular. Quan canvies ha de ser per això: per anar algun lloc que et suposi un esforç brutal, no només físic, mental, social, de tot, sinó que et permeti, sobretot, créixer com a persona i com a entrenador. Poder donar el màxim d'un mateix. Et farà ser molt millor.

Però a l'Sporting li demanaran sí o sí, resultats.
Sí, sí, però no més dels que em demano a mi mateix. Quan he entrenat equips de base, per a mi els resultats són que aquells nens l'endemà siguin millors jugadors. Quan a l'Sporting em demanin guanyar una competició, no crec que em suposi cap pressió afegida. Més pressió de la que em pugui posar jo, ningú me la posarà. D'això n'estic convençudíssim! El que necessito és que els jugadors que jo entreni demà siguin millors. Si demà són millors i demà passat també, per ganes i esforç no ens guanyarà ningú. Això ho tinc molt clar. Només fa falta que passin els dies i tenir molta paciència. I ja està.

Quins objectius esportius li ha marcat l'Sporting?
Que l'equip estigui el més amunt possible. L'Sporting ha fet una inversió molt important en l'equip. Després del futbol, la secció d'hoquei patins és la més important. És un club molt gran i el que vol és guanyar, en totes les seccions, i que els seus equips estiguin en la part alta de la classificació.

Qualsevol entrenador vol guanyar títols.
Tinc la sort, i no utilitzo mai la paraula sort perquè no hi crec, d'haver perdut moltes finals i molts títols. He perdut quatre finals del Campionat de Catalunya, dues del Campionat d'Espanya, dues del Campionat d'Europa i dues del Campionat del Món. No em preocupa haver perdut una final. Si n'hagués guanyat alguna seria tenir pols a l'estanteria de casa amb una medalla o una copa. He après d'haver perdut tantes coses! És brutal! He après molt més que si les hagués guanyat, seguríssim. No em preocupa guanyar títols o no. El problema és que els títols s'han de guanyar perquè si no, de vegades, sembla que no facis la teva feina. Crec que és molt important merèixer l'objectiu o el resultat. Si després ho aconsegueixes, o no, hi ha molts factors que ho determinen.

Al CE Moritz Vendrell només hi ha estat una temporada. Quin balanç en fa?
Ha estat un privilegi. Per l'edat que tinc, 33 anys, poder entrenar un equip que no només juga a l'OK Lliga sinó que també ho fa a la Copa d'Europa. Quan era petit tenia la il·lusió de poder arribar a entrenar un equip de l'OK Lliga, però no m'ho esperava. Ho he viscut i ho he gaudit molt.

En els últims anys ha estat el seleccionador espanyol sub-21, ha dirigit el CE Moritz Vendrell a l'OK Lliga i ara entrenarà l'Sporting. Quin serà el següent pas?
Tot ha vingut molt de pressa. Jo sóc entrenador d'equips de base, que circumstancialment estic entrenant equips sèniors. Jo he entrenat totes les categories. Només em falta entrenar un equip de Primera Estatal. El pas següent és aquell que m'exigeixi el cos per continuar seguint aprenent. La meva il·lusió és tornar a entrenar a la base. El problema d'entrenar a la base és que no hi pots viure. I aquí hi haurà el dilema, però no em preocupa perquè he sobreviscut molts anys de l'hoquei i puc tornar a fer-ho. No tindré cap mena de problema. No vull créixer en l'àmbit de grans projectes, sinó, sobretot, créixer, que és el que em demana el cos. El dia que se m'acabi l'oportunitat d'entrenar un equip gran, com és l'Sporting, entrenaré aquell equip que cregui que em pot seguir donant més.

Quan va començar a entrenar, algun dia va pensar que viuria del que més l'apassiona, entrenar?
Sí, perquè era el que volia. Ho tenia al cap. Tenia molt clar què havia de fer per viure de l'hoquei sobre patins. A més, quan tenia 14 o 15 anys, una professora de la meva escola em va dir que dedicava massa hores a l'hoquei sobre patins i que amb l'hoquei sobre patins no em guanyaria la vida. Arran d'aquesta situació vaig fer un canvi i vaig interioritzar encara més el meu sentiment de voler ser entrenador. I no només és viure-hi, és estar a dins del món de l'hoquei sobre patins. No és dir-ho, és fer-ho.

Tot i estar en la condició que està, assegura que voldria tornar a entrenar equips de base... Això no ho diria cap entrenador...
Els projectes no els valoro pel que em paguen o pels títols que pugui guanyar si no per la dificultat que em genera. Jo estava a Maçanet, entrenant equips de base, amb jugadors molt bons, espectaculars, i vaig guanyar Campionats de Catalunya. I ho vaig deixar per un equip sènior femení, el CH Cerdanyola, que estava lluitant per no baixar de l'OK lliga. Vaig arribar a un club que estava molt desestructurat. I allò era el que em motivava. Em motivava tornar a començar, a agafar un equip que no sabia com funcionava. I van ser les dues temporades que més he après com a persona i entrenador. Els projectes els escullo per la dificultat que em pot generar. I pel retorn, com més difícil és el projecte més retorn tindré després.

Què n'opina del primer equip masculí del Patí Hoquei Club Sant Cugat de la pròxima temporada 2016-2017, amb nou entrenador i dos nous jugadors?
D'entrada, per a mi va ser una sorpresa espectacular que aquesta temporada passada el PHC Sant Cugat hagi lluitat per ascendir a l'OK Lliga. Al meu entendre no tenia grandíssims jugadors, però va aconseguir tenir un gran equip. La Primera Estatal és una categoria molt, molt difícil. Tenir grans jugadors no et garanteix pujar a l'OK Lliga, t'ho garanteix tenir un bon equip. I ho van lluitar fins a l'última jornada i, això, té un mèrit important, a més, amb tants jugadors joves. Quant a la plantilla, aquesta pròxima campanya fan un pas endavant claríssimament. Han fitxat dos jugadors, el David Martínez i el Jordi Barra, que són jugadors d'OK Lliga de carrer, i un entrenador, el Joan Carles Vadillo, que és un molt bon entrenador. Tenen totes les opcions. L'objectiu del PHC Sant Cugat no ha de ser pujar sí o sí a l'OK Lliga sinó garantir el futur del club. És el club de Catalunya amb més jugadors. I, aquest, és el futur. De la quantitat cal arribar a la qualitat. A vegades, de la quantitat no en treus cap jugador. Per això és molt, molt important invertir en la qualitat dels entrenadors.

Li agradaria entrenar algun dia el PHC Sant Cugat?
Sí, per descomptat. Per diferents circumstàncies no s'ha pogut donar el cas. És el club en què he jugat més anys i en el que em vaig formar des de ben petit. És un club al qual li tinc molta estima.