Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
En Joan té una malaltia de naixement (mesura 1 metre) que s’anomena displàsia espondiloepifisial congènita. Fa deu anys va començar a jugar a tennis de taula a l’institut Arnau Cadell i actualment juga en la categoria de Primera Provincial amb el CTT Sant Quirze Vallès. Ha aconseguit medalles en campionats de Catalunya i d’Espanya. Participarà en els World Dwarf Games, amb 500 esportistes de 20 països diferents. Als Jocs Mundials del 2005 ja es va penjar 3 medalles d’or, 1 de plata i 1 de bronze. La seva campanya de micromecenatge ha estat un èxit: amb tan sols dues setmanes va recollir 2.000 euros. És informàtic. Fa pàgines web i aplicacions per a mòbil. També ofereix xerrades a escoles.
La campanya de micromecenatge ha estat tot un èxit!
No m’esperava assolir més de 3.600 euros i 99 aportacions econòmiques diferents. Amb 1.000 euros ja hagués estat del tot content! Pensava que em donarien diners quatre coneguts! Quan vaig començar la campanya de micromecenatge ho vaig fer amb l’objectiu de reunir 1.000 euros per poder pagar el bitllet d’avió. Jo havia estalviat 500 euros. Inicialment, la idea era anar-hi sol, però després de l’excel·lent resposta de la campanya vaig decidir que hi aniria acompanyat. Ho faré amb el Carles Millera, el meu entrenador de natació, i que també és fisioterapeuta. En una competició de tants dies va molt bé anar acompanyat d’algú.
El seu és un projecte personal. Ha dissenyat la campanya de micromecenatge i el web. Suposo que dóna importància al que ha aconseguit.
Sí, em sento molt satisfet. M’ha portat un munt de feina, moltíssimes hores... Ja no tan sols dissenyar la campanya, el web, i el vídeo del web que vaig penjar al You Tube, sinó actualitzar el web cada dia i està pendent del Twitter i el Facebook. També he enviat molts correus electrònics (un miler) als mitjans de comunicació, als amics, a molta gent (en conec molta) per fer-ne difusió. Cada persona que m’ha fet una aportació econòmica li he escrit un correu electrònic personalitzat d’agraïment. A més, el meu projecte no encaixava en cap campanya de micromecenatge i vaig haver de començar de zero, fer-ne una de nova. El vídeo del web serveix per mostrar a la gent com jugo a tennis de taula. És molt espectacular i crida molt l’atenció. Entre mitjans escrits, televisions i ràdios m’han fet més d’una vintena d’entrevistes. Això també m’ha sorprès molt. Em va descontrolar...!
Les aportacions són de 2, 5, 10, 20, 30, 50, 75, 100, 150, 200 i 500 euros. Quina és la que ha tingut més èxit?
Entre 10 i 20 euros. He rebut tres donacions de 200 euros i una d’aquestes no conec la persona. I aquest fet és espectacular! De 500 euros no n’he rebut cap.
Abans de fer la campanya de micromecenatge, va buscar patrocinadors?
Sí, sí. He cercat patrocinadors i he visitat institucions i federacions esportives, però ningú m’ha ajudat. Als Estats Units, la primera pregunta que em faran és si estic content de representar el meu país perquè allà són súper patriotes. Sí que estic content de representar Catalunya, però sobretot em representaré a mi mateix i a tota la gent que m’ha ajudat i que es pugui sentir identificada amb mi i que em segueixi als Jocs Mundials.
Feina feta.
No he dissenyat aquesta campanya de micromecenatge només per anar als Jocs Mundials per a Persones de Talla Baixa, sinó per donar-los a conèixer i perquè si hi ha altres persones que estan en una situació similar a la meva pensin que també hi poden anar. O si no, que s’animin a fer esport, que és molt divertit.
Ja ha arribat a la xifra dels 3.000 euros. Què farà amb els diners que li sobren?
Els faré servir per una altra competició internacional o els donaré a una associació que promogui l’esport per a persones amb discapacitat. O potser faig les dues coses.
Quina experiència!
Fa quatre anys no vaig poder anar als Jocs Mundials per a Persones de Talla Baixa per motius econòmics. I no volia deixar escapar aquesta oportunitat perquè tinc 27 anys i d’aquí a quatre anys en tindré 31, i segurament ja no estaré en el meu millor moment de forma. Aquests són els últims Jocs Mundials que estaré en bona forma per optar a aconseguir bons resultats esportius. I em vaig dir: de qui no passo!
Ja hi va anar fa vuit anys.
Va ser una experiència única i espectacular, tant en l’àmbit esportiu com el personal. Conviure amb gent com tu. Hi ha una complicitat especial. Amb molts mantinc el contacte. Fins als Jocs Mundials del 2005, a França, no havia jugat mai amb jugadors de la meva alçada, d’1 metre. Bé, ni tan sols els havia conegut... Amb la meva discapacitat no hi ha esports d’equip, i a Michigan hi podré jugar. És una oportunitat única per jugar a esports d’equip.
I les associacions?
Abans de marxar als meus primers Jocs Mundials, el 2005, no coneixia ningú de les meves característiques. Havia contactat amb associacions per si hi havia algú que s’hi volia apuntar. Després dels Jocs Mundials vaig anar a aquestes associacions i els vaig explicar la meva experiència. Volia muntar una associació esportiva per a gent amb problemes de creixement, però no la vaig poder crear perquè la gent està molt apalancada i molt estigmatitzada.
Quins són els objectius esportius que es fixa per a aquests Jocs Mundials?
En l’esport de tennis de taula vaig amb l’objectiu de penjar-me una medalla. He de ser ambiciós. Sóc molt competitiu. També participaré en natació, bàsquet i bàdminton.
Com és el seu joc?
És bastant estrany i amb molt de risc i estratègia. Quan estic bé, jugo al límit. M’interessa que els punts del partit siguin curts i perquè ho siguin he de buscar punts definitius. El més espectacular del meu joc és un cop que faig d’esquenes, però és un moviment que no faig perquè sigui espectacular. Em surt sol. És un recurs que tinc per quan la pilota em ve molt a sobre del cos i vull atacar.
Quin és el pròxim repte de Joan Pahisa?
M’agradaria ser escriptor. Estic fent un curs de novel·la. Ja en vaig escriure una (està publicada en una editorial en línia sota demanda) i ara n’estic fent una altra. He guanyat alguns concursos de relats curts. Sóc informàtic, però m’agradaria viure de l’escriptura.
La campanya de micromecenatge ha estat tot un èxit!
No m’esperava assolir més de 3.600 euros i 99 aportacions econòmiques diferents. Amb 1.000 euros ja hagués estat del tot content! Pensava que em donarien diners quatre coneguts! Quan vaig començar la campanya de micromecenatge ho vaig fer amb l’objectiu de reunir 1.000 euros per poder pagar el bitllet d’avió. Jo havia estalviat 500 euros. Inicialment, la idea era anar-hi sol, però després de l’excel·lent resposta de la campanya vaig decidir que hi aniria acompanyat. Ho faré amb el Carles Millera, el meu entrenador de natació, i que també és fisioterapeuta. En una competició de tants dies va molt bé anar acompanyat d’algú.
El seu és un projecte personal. Ha dissenyat la campanya de micromecenatge i el web. Suposo que dóna importància al que ha aconseguit.
Sí, em sento molt satisfet. M’ha portat un munt de feina, moltíssimes hores... Ja no tan sols dissenyar la campanya, el web, i el vídeo del web que vaig penjar al You Tube, sinó actualitzar el web cada dia i està pendent del Twitter i el Facebook. També he enviat molts correus electrònics (un miler) als mitjans de comunicació, als amics, a molta gent (en conec molta) per fer-ne difusió. Cada persona que m’ha fet una aportació econòmica li he escrit un correu electrònic personalitzat d’agraïment. A més, el meu projecte no encaixava en cap campanya de micromecenatge i vaig haver de començar de zero, fer-ne una de nova. El vídeo del web serveix per mostrar a la gent com jugo a tennis de taula. És molt espectacular i crida molt l’atenció. Entre mitjans escrits, televisions i ràdios m’han fet més d’una vintena d’entrevistes. Això també m’ha sorprès molt. Em va descontrolar...!
Les aportacions són de 2, 5, 10, 20, 30, 50, 75, 100, 150, 200 i 500 euros. Quina és la que ha tingut més èxit?
Entre 10 i 20 euros. He rebut tres donacions de 200 euros i una d’aquestes no conec la persona. I aquest fet és espectacular! De 500 euros no n’he rebut cap.
Abans de fer la campanya de micromecenatge, va buscar patrocinadors?
Sí, sí. He cercat patrocinadors i he visitat institucions i federacions esportives, però ningú m’ha ajudat. Als Estats Units, la primera pregunta que em faran és si estic content de representar el meu país perquè allà són súper patriotes. Sí que estic content de representar Catalunya, però sobretot em representaré a mi mateix i a tota la gent que m’ha ajudat i que es pugui sentir identificada amb mi i que em segueixi als Jocs Mundials.
Feina feta.
No he dissenyat aquesta campanya de micromecenatge només per anar als Jocs Mundials per a Persones de Talla Baixa, sinó per donar-los a conèixer i perquè si hi ha altres persones que estan en una situació similar a la meva pensin que també hi poden anar. O si no, que s’animin a fer esport, que és molt divertit.
Ja ha arribat a la xifra dels 3.000 euros. Què farà amb els diners que li sobren?
Els faré servir per una altra competició internacional o els donaré a una associació que promogui l’esport per a persones amb discapacitat. O potser faig les dues coses.
Quina experiència!
Fa quatre anys no vaig poder anar als Jocs Mundials per a Persones de Talla Baixa per motius econòmics. I no volia deixar escapar aquesta oportunitat perquè tinc 27 anys i d’aquí a quatre anys en tindré 31, i segurament ja no estaré en el meu millor moment de forma. Aquests són els últims Jocs Mundials que estaré en bona forma per optar a aconseguir bons resultats esportius. I em vaig dir: de qui no passo!
Ja hi va anar fa vuit anys.
Va ser una experiència única i espectacular, tant en l’àmbit esportiu com el personal. Conviure amb gent com tu. Hi ha una complicitat especial. Amb molts mantinc el contacte. Fins als Jocs Mundials del 2005, a França, no havia jugat mai amb jugadors de la meva alçada, d’1 metre. Bé, ni tan sols els havia conegut... Amb la meva discapacitat no hi ha esports d’equip, i a Michigan hi podré jugar. És una oportunitat única per jugar a esports d’equip.
I les associacions?
Abans de marxar als meus primers Jocs Mundials, el 2005, no coneixia ningú de les meves característiques. Havia contactat amb associacions per si hi havia algú que s’hi volia apuntar. Després dels Jocs Mundials vaig anar a aquestes associacions i els vaig explicar la meva experiència. Volia muntar una associació esportiva per a gent amb problemes de creixement, però no la vaig poder crear perquè la gent està molt apalancada i molt estigmatitzada.
Quins són els objectius esportius que es fixa per a aquests Jocs Mundials?
En l’esport de tennis de taula vaig amb l’objectiu de penjar-me una medalla. He de ser ambiciós. Sóc molt competitiu. També participaré en natació, bàsquet i bàdminton.
Com és el seu joc?
És bastant estrany i amb molt de risc i estratègia. Quan estic bé, jugo al límit. M’interessa que els punts del partit siguin curts i perquè ho siguin he de buscar punts definitius. El més espectacular del meu joc és un cop que faig d’esquenes, però és un moviment que no faig perquè sigui espectacular. Em surt sol. És un recurs que tinc per quan la pilota em ve molt a sobre del cos i vull atacar.
Quin és el pròxim repte de Joan Pahisa?
M’agradaria ser escriptor. Estic fent un curs de novel·la. Ja en vaig escriure una (està publicada en una editorial en línia sota demanda) i ara n’estic fent una altra. He guanyat alguns concursos de relats curts. Sóc informàtic, però m’agradaria viure de l’escriptura.