Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Especialista en motor, després de treballar un bon grapat d’anys a COM Ràdio i d’haver col·laborat en molts altres mitjans, el 2005 Televisió Espanyola li va oferir poder formar part de l’equip que cobriria el Mundial de MotoGP. Va haver de canviar la data del seu casament, però va acceptar sense dubtar. Entre d’altres, ha cobert set mundials de MotoGP (2005-2011) i tres Dakar (2006, 2007 i 2009). Actualment és presentador del programa ‘Conexión motor’ i ‘Conexión TDP’ a Teledeporte i retransmet el Mundial de Superbikes, juntament als santcugatencs Rubén Xaus i Joan Lascorz. Viu a Sant Cugat des de l’any 2000, ciutat on fa vida i on també té la sort de treballar-hi.
Es considera un fanàtic del motor?
No sé si fanàtic, però m’agrada moltíssim, sobretot perquè el motor és esport però també té el component de la mecànica i la tècnica. M’agrada ser la persona que tradueixi el llenguatge tècnic en un llenguatge que tothom pugui entendre.
De tots els esports que engloba el món del motor, amb quin es queda?
Tots tenen la seva gràcia. Potser jo he estat més lligat al món de la moto, per la meva vinculació amb el mundial de MotoGP i ara les Superbikes, però totes les especialitats tenen la seva màgia. De totes maneres, no hi ha cap competició com el Dakar. Al Dakar es combina la lluita amb els rivals amb la lluita amb un tercer –el desert–, l’aventura, el companyerisme, la resistència... Potser el Dakar és la cursa més completa que he conegut en el món del motor.
El seu mitjà ja no té els drets televisius del mundial de MotoGP. Troba a faltar tot allò?
La veritat és que quan ja portes forces anys, psicològicament has d’estar també molt ben preparat. Cada quinze dies estàs fent i desfent maletes i això, si tens família, és un peatge molt car de pagar. Per sort, la meva dona em va donar suport sempre, i va ser ella qui des del primer moment em va empènyer a agafar aquesta oportunitat perquè sabia que era molt bona pel meu futur i que tota la meva vida havia somiat fer això, ser el Valentín Requena de les motos. Va ser una experiència molt gratificant. Moltes vegades es diu, i és veritat, que el mundial és com una gran família. La veritat és que vaig aprendre molt de molta gent.
Expliqui’m com es viu un mundial a peu de pista. Com va ser la primera vegada?
Jo recordo que la primera vegada va ser una mica traumàtica perquè li vaig demanar al Valentino Rossi una entrevista en directe i en directe em va contestar que no. Anècdotes al marge, un cop estàs allà baix ja no ets un espectador, formes part de tot allò i estàs fent la teva feina. És excitant i has de vibrar. De fet, has de vibrar facis la feina que facis.
Confia que tornarà el Mundial de MotoGP a Televisió Espanyola?
No. Tal com està ara l’economia, no podem competir amb les televisions que poden ingressar en publicitat. A més, jo crec que el motociclisme, com la Fórmula 1 a Itàlia o el mateix motociclisme a Itàlia, serà aviat de pagament.
Ara fan el Mundial de Superbikes, un campionat menys mediàtic que la MotoGP.
Molt menys! De totes maneres, jo intento vendre a l’espectador que el Mundial de Superbikes és el millor campionat del món, tenint en compte que hi ha un altre que és més popular i mediàtic, que és MotoGP. Nosaltres, a més, tenim l’inconvenient que cada cap de setmana o bé coincidim amb la F1 o bé amb MotoGP. Però t’he de dir que jo m’ho passo genial. I és que la clau al final és aquesta: que gaudeixis tu perquè gaudeixi l’espectador. A l’espectador no el pots enganyar.
També ha viscut l’experiència de viure el Dakar. Com va ser?
És un privilegi. Els Dakar d’Amèrica del Sud m’agraden molt perquè la varietat de paisatges no la té el Dakar africà. La part bona del Dakar és que al desert no hi ha hotels de 5 estrelles. El desert iguala a tothom. Això és el que el fa especial.
Vostè, que viu el periodisme esportiu des de dins, pensa que es fa bon periodisme esportiu a la televisió?
Crec que el que és important quan estàs en un mitjà de comunicació és que has de tenir molt present que tens una responsabilitat. Encara que no ho creiem, estem educant. Som un gran altaveu educatiu i cultural. Jo estic orgullós de treballar a TVE perquè la nostra línia editorial es desmarca de la d’altres programes com els Punto Pelota, Tiki Taka i altres. Aquests van “a sac” a per l’audiència. A nosaltres, evidentment que ens agrada tenir audiència, però considerem que el primer és informar i informar bé, no vendre fum; tenir un vocabulari correcte... Aquests programes a mi no m’agraden perquè fan tot el contrari. No combrego amb aquest filosofia de fer periodisme esportiu, combrego més amb la nostra o amb la de TV3.
Ara que parla dels dos mitjans públics: què s’ha d’exigir a un mitjà públic?
Servei públic. Res més. Tots i cadascun dels que treballem a TVE tenim o hauríem de tenir el compromís i la consciència que estem allà per fer un servei públic, i que no ens podem conformar amb el mínim.
Vostès estan patint molt les retallades i això es trasllada, evidentment, en els continguts que poden oferir.
Si fos un periodista conformista diria: si no puc parlar de F1, ni de MotoGP, ni de ral·lies, perquè no tinc els drets, doncs no faig un programa de motor. Nosaltres en canvi el fem amb el que podem. L’època és molt complicada per fer coses, però es poden fer, i bones.
Quin ha estat el moment més emocionant i el moment més dur que ha viscut com a periodista?
Sense cap mena de dubte el més emocionant va ser el dia que el Pere Barthe em va trucar per dir-me que em volia al Mundial de MotoGP. Aquell dia em vaig cagar, absolutament. És el moment. El moment més dur és quan es mor un pilot, perquè al final són companys. Això ho hem viscut al Dakar, al campionat d’Espanya de motos, al campionat del món... I és més dur després que quan realment estàs comunicant la notícia.
Es considera un fanàtic del motor?
No sé si fanàtic, però m’agrada moltíssim, sobretot perquè el motor és esport però també té el component de la mecànica i la tècnica. M’agrada ser la persona que tradueixi el llenguatge tècnic en un llenguatge que tothom pugui entendre.
De tots els esports que engloba el món del motor, amb quin es queda?
Tots tenen la seva gràcia. Potser jo he estat més lligat al món de la moto, per la meva vinculació amb el mundial de MotoGP i ara les Superbikes, però totes les especialitats tenen la seva màgia. De totes maneres, no hi ha cap competició com el Dakar. Al Dakar es combina la lluita amb els rivals amb la lluita amb un tercer –el desert–, l’aventura, el companyerisme, la resistència... Potser el Dakar és la cursa més completa que he conegut en el món del motor.
El seu mitjà ja no té els drets televisius del mundial de MotoGP. Troba a faltar tot allò?
La veritat és que quan ja portes forces anys, psicològicament has d’estar també molt ben preparat. Cada quinze dies estàs fent i desfent maletes i això, si tens família, és un peatge molt car de pagar. Per sort, la meva dona em va donar suport sempre, i va ser ella qui des del primer moment em va empènyer a agafar aquesta oportunitat perquè sabia que era molt bona pel meu futur i que tota la meva vida havia somiat fer això, ser el Valentín Requena de les motos. Va ser una experiència molt gratificant. Moltes vegades es diu, i és veritat, que el mundial és com una gran família. La veritat és que vaig aprendre molt de molta gent.
Expliqui’m com es viu un mundial a peu de pista. Com va ser la primera vegada?
Jo recordo que la primera vegada va ser una mica traumàtica perquè li vaig demanar al Valentino Rossi una entrevista en directe i en directe em va contestar que no. Anècdotes al marge, un cop estàs allà baix ja no ets un espectador, formes part de tot allò i estàs fent la teva feina. És excitant i has de vibrar. De fet, has de vibrar facis la feina que facis.
Confia que tornarà el Mundial de MotoGP a Televisió Espanyola?
No. Tal com està ara l’economia, no podem competir amb les televisions que poden ingressar en publicitat. A més, jo crec que el motociclisme, com la Fórmula 1 a Itàlia o el mateix motociclisme a Itàlia, serà aviat de pagament.
Ara fan el Mundial de Superbikes, un campionat menys mediàtic que la MotoGP.
Molt menys! De totes maneres, jo intento vendre a l’espectador que el Mundial de Superbikes és el millor campionat del món, tenint en compte que hi ha un altre que és més popular i mediàtic, que és MotoGP. Nosaltres, a més, tenim l’inconvenient que cada cap de setmana o bé coincidim amb la F1 o bé amb MotoGP. Però t’he de dir que jo m’ho passo genial. I és que la clau al final és aquesta: que gaudeixis tu perquè gaudeixi l’espectador. A l’espectador no el pots enganyar.
També ha viscut l’experiència de viure el Dakar. Com va ser?
És un privilegi. Els Dakar d’Amèrica del Sud m’agraden molt perquè la varietat de paisatges no la té el Dakar africà. La part bona del Dakar és que al desert no hi ha hotels de 5 estrelles. El desert iguala a tothom. Això és el que el fa especial.
Vostè, que viu el periodisme esportiu des de dins, pensa que es fa bon periodisme esportiu a la televisió?
Crec que el que és important quan estàs en un mitjà de comunicació és que has de tenir molt present que tens una responsabilitat. Encara que no ho creiem, estem educant. Som un gran altaveu educatiu i cultural. Jo estic orgullós de treballar a TVE perquè la nostra línia editorial es desmarca de la d’altres programes com els Punto Pelota, Tiki Taka i altres. Aquests van “a sac” a per l’audiència. A nosaltres, evidentment que ens agrada tenir audiència, però considerem que el primer és informar i informar bé, no vendre fum; tenir un vocabulari correcte... Aquests programes a mi no m’agraden perquè fan tot el contrari. No combrego amb aquest filosofia de fer periodisme esportiu, combrego més amb la nostra o amb la de TV3.
Ara que parla dels dos mitjans públics: què s’ha d’exigir a un mitjà públic?
Servei públic. Res més. Tots i cadascun dels que treballem a TVE tenim o hauríem de tenir el compromís i la consciència que estem allà per fer un servei públic, i que no ens podem conformar amb el mínim.
Vostès estan patint molt les retallades i això es trasllada, evidentment, en els continguts que poden oferir.
Si fos un periodista conformista diria: si no puc parlar de F1, ni de MotoGP, ni de ral·lies, perquè no tinc els drets, doncs no faig un programa de motor. Nosaltres en canvi el fem amb el que podem. L’època és molt complicada per fer coses, però es poden fer, i bones.
Quin ha estat el moment més emocionant i el moment més dur que ha viscut com a periodista?
Sense cap mena de dubte el més emocionant va ser el dia que el Pere Barthe em va trucar per dir-me que em volia al Mundial de MotoGP. Aquell dia em vaig cagar, absolutament. És el moment. El moment més dur és quan es mor un pilot, perquè al final són companys. Això ho hem viscut al Dakar, al campionat d’Espanya de motos, al campionat del món... I és més dur després que quan realment estàs comunicant la notícia.