Paula Ramírez: "La medalla és la representació d'un camí llarg amb molts alts i baixos"

El 7 d'agost de 2024 ja és una data que quedarà per sempre marcada en el calendari de records inesborrables de la nedadora santcugatenca Paula Ramírez. L'equip espanyol de natació artística, amb Ramírez de capitana, va aconseguir penjar-se la medalla de bronze després d'una rutina acrobàtica impecable i tocar el cel dels Jocs Olímpics de París. La santcugatenca ja ha tornat a casa, i mentre es planteja on exhibir la medalla aconseguida, recorda com va ser l'exercici que els va fer pujar al podi olímpic. 

Com ha estat la tornada?

Estic notant molt l'esgotament físic, i crec que emocionalment encara no en soc del tot conscient. Aquests últims dies a París ho he pogut celebrar amb la família, els amics que ens han vingut a veure i amb altres esportistes com les jugadores de waterpolo. Hem estat de celebració i ara soc a casa amb la medalla, que encara no he decidit on posar-la. Necessito pair-ho tot una mica. 

Ara tindrà alguns dies de vacances abans de tornar a la rutina?

Encara no hem parlat de quan tornem. Hem decidit marxar totes de vacances i encara no hem plantejat el moment de tornar. Estic pendent d'una trucada de les entrenadores. Tot i això, al setembre tenim trobades amb el Comitè Olímpic, tenim trobades al CAR, així que al setembre ens tornem a trobar tots. 

"És el millor sencer d'equip acrobàtic que havíem fet mai a la vida" 

Vau arribar a la rutina acrobàtica amb opcions de medalla. Com us vau preparar?

Arribàvem amb nervis. La nit del 6 d'agost estàvem força nervioses perquè sabíem que el nostre punt fort era el primer dia amb la rutina tècnica. El segon era una rutina molt complicada i ja ho vam veure, som humanes i ho vam fer tot el millor que vam saber. No som perfectes, però seguíem amb opcions de guanyar la medalla. 

L'últim dia teníem una coreografia que és molt arriscada. A la rutina acrobàtica tot pot passar. Sempre havíem sentit que les acrobàcies no eren el punt fort d'Espanya, i aquesta rutina l'hem estat treballant tot l'any. Tot i això, ha sigut un repte molt dur i complicat. El dia 7, però, ens vam aixecar amb una actitud guanyadora, d'equip, de compromís i de concentració. Havíem anat a dormir amb zero energies perquè estàvem esgotades, però ens vam despertar i semblàvem un equip nou. El que més recordo i del que estic més orgullosa és que vam fer la nostra millor versió. És el millor sencer d'equip acrobàtic que havíem fet mai a la vida. 

"Ens va donar tot igual, normalment no cridem dins de l'aigua, i aquell dia ens era igual. Recordo estar nedant i cridar "vamos, vamos, vamos". Notàvem que tot anava bé" 

Sentíeu que la rutina estava anant bé?

Sí, totalment. A la rutina acrobàtica s'han de fer set acrobàcies, i és el que puntua. La resta puntua com a part artística, però per no fer cap basemark (penalització) s'han de clavar les set pujades. És com una llista de la compra, i hem d'anar fent tick a cada una de les acrobàcies. Sota l'aigua tenim el nostre llenguatge i els nostres signes. Després de cada acrobàcia, premia la mà d'alguna companya o feia el símbol d'ok. Ens va donar tot igual, normalment no cridem dins de l'aigua, i aquell dia ens era igual. Recordo estar nedant i cridar "vamos, vamos, vamos". Notàvem que tot anava bé. 

Com va viure el moment de saber que ja havíeu guanyat el bronze?

En aquesta competició, l'equip que anava primer havia de seure al costat de la piscina, just darrere dels jutges. Quan va ser el nostre moment i ens vam situar primeres, cada vegada que un equip nedava i continuàvem allà ens anava caient la llagrimeta en veure que seguíem per davant de Mèxic i del Japó. Tampoc ho volíem celebrar molt, però sabíem que teníem la medalla. 

Recordo sobretot la Txell Mas i a mi abraçades i plorant perquè hem viscut molts anys aquí, hem viscut la baixada de puntuació, l'equip renovat, treballar amb les petites, crear un equip nou i ara, finalment, aconseguir la medalla. Va ser un moment molt emotiu. 

Sentiu que ha tancat un camí?

Està sent com una pel·lícula de Hollywood perquè ho he viscut tot. He viscut la no classificació pels Jocs de Rio de Janeiro, la classificació pels Jocs de Tòquio, que es recordaran perquè van ser molt complicats, es van cancel·lar i ens vam tancar a casa. He viscut com moltíssimes companyes ho han anat deixant perquè això és un camí molt dur i hi ha gent que ho passava molt malament. Jo he seguit aquí amb les meves companyes, sobretot amb la Txell Mas. Les petites estan emocionadíssimes i encara no s'ho creuen, però la Txell i jo donem un valor extremadament important i màgic a la medalla perquè és la representació d'un camí molt llarg i amb molts alts i baixos. Molts alts, però també molts baixos.

Com ha viscut els Jocs amb la delegació espanyola i amb l'equip de natació?

Hi ha hagut moltes alegries, però també han sigut uns Jocs on s'han perdut moltes opcions a medalla. Quan vas com a delegació, tots som una família. Quan algú perd una medalla, tothom ho viu amb tristesa, i al revés. 

Amb l'equip, ha sigut molt dur físicament, hi havia molts nervis, però ho recordo molt positivament. Es veia molt la gent del públic, els amics, la família... Teníem moltíssim suport i amor. Ens hem sentit estimades i és el que també ens ha empès. 

"Estic enamoradíssima de Sant Cugat, m'encanta i m'agrada molt representar-la"

Li agrada portar el nom de Sant Cugat en els teus èxits?

A mi em fa molt feliç perquè soc de Sant Cugat de tota la vida. Estic enamoradíssima d'aquesta ciutat, m'encanta i m'agrada molt representar-la. Crec que és una ciutat on l'esport es mou molt i crec que és important també mostrar això. 

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.