Savé: “Si no hi ha cultura d’esport per a veterans, aviat n’hi haurà”

A partir dels 40 anys, és un sector de la població esportiva que cal tenir més present?
A partir dels 40 anys es presenten dos reptes importants: els fills i la feina. Passat aquest repte, que gairebé ens situa ja als 50 anys, en què les dues coses ja s’han estabilitzat, és quan un torna a fer esport. Per a mi és un error tornar a fer esport competitiu en aquesta edat. Sí que es pot tornar a fer esport amb seriositat, amb normes, àrbitre, entrenaments i partit, amb tot el que representa l’esport, excepte amb la competitivitat. Amb això últim no hi estic d’acord.

Es dóna la importància que té a l’esport per a veterans?
Jo sempre dic que un club no serà un autèntic club fins que no sembli una colla castellera. La gent, tothom, independentment de l’edat o l’estat físic que un tingui, ha de tenir una funció a fer. I en els clubs esportius això no queda clar.

Hi ha cultura sobre l’esport de veterans, a Sant Cugat?
No ho sé. Sé que hi ha diferents clubs que tenen un equip de veterans, com nosaltres, el Club de Rugby Sant Cugat, el Club Handbol Sant Cugat o la Penya Blaugrana Sant Cugat. Som un municipi que la gent gran tenim, per sort, una esperança de vida llarga i una bona qualitat de vida. I tenim tradició d’haver fet esport. Per tant, si ara no hi ha cultura d’esport per a veterans, n’hi haurà d’aquí molt poc temps.

Ha canviat la concepció de la gent sobre els veterans?
Fins fa molt poc temps, una persona com jo, de 61 anys, era considerat un vell. Les coses han canviat. Se li hauria de donar més interès i més importància.

Vostè, que és un gran defensor de l’esport de veterans, no s’ha plantejat mai fer una coordinadora d’esports de veterans de Sant Cugat?
No, no ho he fet, però és una bona idea. Abans, però, caldria fer molts cafès de com enfocar aquesta qüestió. Els del rugbi estem molt a prop dels d’atletisme, pel que fa a no competir, mantenir un to físic, fer trobades... Possiblement estiguem lluny d’alguns esports en què el nivell de competitivitat és molt alt, com l’handbol o el futbol. Hauríem d’unificar conceptes.

Què li aporta l’esport?
Mantenir un determinat to físic i una gran facilitat per interactuar amb altres persones. He tornat a recuperar amics i n’he fet de nous. I, a més, estic en un context molt diferent al de la meva feina. Per tant, és molt enriquidor.

Vostè juga al Matusalem XV Sant Cugat, equip que forma part del Club de Rugby Sant Cugat. Quin és el dia a dia d’aquest conjunt?
Entrenem un cop per setmana, els dilluns, a la ZEM La Guinardera. Quan tenim partit, que és una vegada cada mes i mig, la mateixa setmana del partit entrenem dos dies. I si hem de participar en alguna competició, com al juny, que vam anar a jugar el Campionat d’Europa, ho fem fins a tres cops per setmana.

El Matusalem XV Sant Cugat va néixer fa sis anys. Quin balanç en fa?
El balanç és positiu. El principal objectiu que ens havíem plantejat era tornar a jugar a rugbi, l’esport que ens agrada. Tornar a participar d’aquell ambient, d’aquells nervis que hi ha abans d’un partit i de les olors que hi ha al vestidor. I també de tancar un cicle al club. És un club que té la sort de tenir molts equips de base, conjunts amb nens a partir de 4 o 5 anys. Era normal que el cicle acabés amb l’equip de veterans, com passa amb els clubs anglosaxons i argentins. Per tant, els objectius els hem acomplert amb escreix.

Vostè, de jove, va jugar a rugbi.
Sempre vaig jugar amb el Futbol Club Barcelona (a la màxima categoria de l’Estat espanyol), menys quan vaig acabar la carrera, que vaig compaginar la feina i el rugbi, amb l’Universitari. Al Barça hi vaig debutar als 16 anys, amb una final de la Copa Catalana de rugbi.

Aquesta entrevista forma part del reportatge "Fer esport després dels 40"