Ploma, l’ocell que no coneixia el cel

Al carrer de Santiago Rusiñol veureu com totes las primaveres les orenetes fan nius de fang sota les teulades. Són rodons i tenen una petita obertura a la part de dalt. A un d’aquests nius va néixer la Ploma, una oreneta molt curiosa. Quan la Ploma va obrir els ulls i es va cobrir de plomissol, la mare els va explicar a la Ploma i als seus tres germanets que tan aviat com creixessin una mica podrien treure el cap i veure el cel, perquè el cel era la seva veritable casa. Però encara no, perquè el sol podria fer mal als ulls.

La Ploma, que era molt curiosa, no va esperar gens i quan la mare era fora va pujar com va poder i va treure el caparró pel foradet i, què va veure? Doncs les teules marrons i una miqueta de blau petit, petit... i una gran resplendor que l’enlluernava. “I això és el cel?” -va pensar. “Doncs jo no vull sortir mai, el cel és marró, fosc i amb una mica de blau i no vull que em faci mal aquest sol que diu la mare”.

Però un dia la mare els va dir: “Ara ja és hora, anem a volar”.
- No, no sortiré per anar al cel... és marró i petit i el sol fa mal.
- Però filleta, si el cel és gran i molt blau...
- Vine, Ploma, puja aquí i salta, veuràs -cridaven el germans- el cel és gran i lluminós.
La Ploma va sortir i va cridar de goig, sí que el cel era immens i blau i lluminós i el sol no feia mal.