Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
El Teatre-Auditori acull aquest diumenge la representació de l'obra teatral coescrita per l'escriptor santcugatenc Víctor Alexandre Onze.Nou.CATorze (1714). Serà a les 12.30 hores, i és un espectacle per a tota la família que ens l'explica el seu autor.
Alexandre: “Un poble que desconeix la seva història és difícil que sàpiga on va”
Què descobrirà el públic santcugatenc amb Onze. Nou. CATorze?
És una obra que té tres etapes: Catalunya el 2080, Catalunya el 2014 i Catalunya el 1714. Ens trobem un protagonista que ja és un avi de 80 anys i som a l’any 2080. Quan tenia 14 anys, el 2014, a través d’una giragonsa argumental, viatja a la matinada de l’11 de setembre del 1714. I aleshores trobem un nen de 14 anys que ve del segle XXI i que va a parar al segle XVIII. Però no només va a parar al segle XVIII, sinó que a més a més ho fa amb tot el bagatge cultural de la seva època, és a dir, que porta el coneixement de la història, el final d’aquells fets, va vestit com un noi d’avui, parla com un noi d’avui i, a més a més, va acompanyat dels enginys electrònics d’avui, amb la qual cosa això genera, a part d’unes situacions còmiques, un conflicte. Perquè evidentment aquella gent no creu que vingui del segle xxi, i com que resulta que tot el que ell diu acaba passant, el prenen per un espia botifler, borbònic. I aquí hi ha un conflicte divertit.
Tot plegat, una obra per recuperar la història de Catalunya...
És un projecte que està gestat d’ençà que es va fer Trifulkes de la katalana tribu. L’obra forma part d’un cicle d’obres de teatre de la companyia Zitzània Teatre per explicar la nostra història de manera didàctica per a tota la família. Som un poble que desconeix molt la seva història. Per raons que tots sabem, ens han amagat la història. Ens han dit que no tenim història, que la nostra història és la del país veí. I aleshores, un poble que desconeix la seva història és difícil que sigui assertiu, que sàpiga on va.
L’obra arriba amb actors locals fent de poble. Per què s’ha optat per aquesta fórmula?
S’ha fet arreu on s’ha representat. Per dues raons, bàsicament. Una, perquè una obra com aquesta, en la qual hi ha unes 40 persones en escena, és econòmicament inviable. Només s’ho pot permetre el Teatre Nacional. Avui en dia, els autors, a l’hora d’escriure teatre ens veiem obligats a fer coses de 3 o 4 personatges, perquè si en poses 5 o 6 ja són multitud. És caríssim, el teatre d’abans ja no es pot fer. I aquesta obra no la podíem fer amb 3 o 4 persones, perquè cal que aparegui el poble, és una cosa col·lectiva.
Es va optar pels actors ‘amateurs’...
Es va optar per agafar uns actors principals protagonistes professionals, i la resta són actors que formen part del teixit tan ric i espectacular de teatre amateur de Catalunya que, tot i que no fan una carrera professional, són molt bons. Doncs aprofitem aquesta riquesa, i que siguin els actors de cada població els que complementin el muntatge quan es representi allà.
Aquesta és la segona raó, aprofitar la riquesa del teatre ‘amateur’.
És molt gratificant. Són gent molt bona i que fan un esforç immens per fer una única representació. S’han d’aprendre un paper per fer una cosa que serà efímera, però la voluntat és fantàstica.
Com ha estat la resposta santcugatenca al càsting?
Moltíssima gent. De fet, hi ha molta gent que jo sé que és molt bona i sé que no hi seran perquè no se n’havien assabentat...
Hi haurà més aportació santcugatenca a més dels actors locals?
Com que és un musical (per cert, la música és fantàstica, de Toni Xuclà, i les lletres són de Joan Vilamala), el que s’agafa és gent de les corals locals. Al Grec hi va participar la coral de Cervera, hi havia 70 persones en escena, i era molt colpidor. I aquí són membres de diferents corals de Sant Cugat.
Veurem un espectacle de gran format, doncs!
Tenim una riquesa comarcal molt gran a Catalunya, però sembla que tot sigui Barcelona. I d’aquesta manera es pot fer un espectacle amb molta gent. Amb tot, aquest fet obliga a assajar moltíssim cada representació. Cada vegada és com si fos un muntatge nou, perquè bona part de la gent que s’incorpora no en sap res, i els has de formar des de baix. Alguns no són professionals, per tant, encara requereix més esforç. És un treball titànic.
Per l’experiència que heu tingut fins ara, com reacciona el públic?
Agrada. Perquè no és una obra infantil que els pares porten als nens i desconnecten. No. Al Grec, la part bona que va tenir és que es va fer al convent de Sant Agustí, que va ser escenari d’una de les batalles finals del 1714, és a dir, érem al convent on allà, feia 300 anys, estaven lluitant per la vida. Era colpidor, emocionant...
Com animaria el públic santcugatenc perquè no es perdi l’obra?
S’ho passaran molt bé. És una obra divertida, vas a passar-ho bé. Evidentment, el fet històric és dramàtic. Però com que ja sabem que és dramàtic, hem intentat explicar-lo de manera que sigui divertit, sense que el públic deixi de prendre consciència del que va significar: utilitzant elements divertits, de comèdia com, per exemple, portar un personatge del segle XXI a aquell context, que la gent el pren per boig. I hi ha una sorpresa final...
Alexandre: “Un poble que desconeix la seva història és difícil que sàpiga on va”
Què descobrirà el públic santcugatenc amb Onze. Nou. CATorze?
És una obra que té tres etapes: Catalunya el 2080, Catalunya el 2014 i Catalunya el 1714. Ens trobem un protagonista que ja és un avi de 80 anys i som a l’any 2080. Quan tenia 14 anys, el 2014, a través d’una giragonsa argumental, viatja a la matinada de l’11 de setembre del 1714. I aleshores trobem un nen de 14 anys que ve del segle XXI i que va a parar al segle XVIII. Però no només va a parar al segle XVIII, sinó que a més a més ho fa amb tot el bagatge cultural de la seva època, és a dir, que porta el coneixement de la història, el final d’aquells fets, va vestit com un noi d’avui, parla com un noi d’avui i, a més a més, va acompanyat dels enginys electrònics d’avui, amb la qual cosa això genera, a part d’unes situacions còmiques, un conflicte. Perquè evidentment aquella gent no creu que vingui del segle xxi, i com que resulta que tot el que ell diu acaba passant, el prenen per un espia botifler, borbònic. I aquí hi ha un conflicte divertit.
Tot plegat, una obra per recuperar la història de Catalunya...
És un projecte que està gestat d’ençà que es va fer Trifulkes de la katalana tribu. L’obra forma part d’un cicle d’obres de teatre de la companyia Zitzània Teatre per explicar la nostra història de manera didàctica per a tota la família. Som un poble que desconeix molt la seva història. Per raons que tots sabem, ens han amagat la història. Ens han dit que no tenim història, que la nostra història és la del país veí. I aleshores, un poble que desconeix la seva història és difícil que sigui assertiu, que sàpiga on va.
L’obra arriba amb actors locals fent de poble. Per què s’ha optat per aquesta fórmula?
S’ha fet arreu on s’ha representat. Per dues raons, bàsicament. Una, perquè una obra com aquesta, en la qual hi ha unes 40 persones en escena, és econòmicament inviable. Només s’ho pot permetre el Teatre Nacional. Avui en dia, els autors, a l’hora d’escriure teatre ens veiem obligats a fer coses de 3 o 4 personatges, perquè si en poses 5 o 6 ja són multitud. És caríssim, el teatre d’abans ja no es pot fer. I aquesta obra no la podíem fer amb 3 o 4 persones, perquè cal que aparegui el poble, és una cosa col·lectiva.
Es va optar pels actors ‘amateurs’...
Es va optar per agafar uns actors principals protagonistes professionals, i la resta són actors que formen part del teixit tan ric i espectacular de teatre amateur de Catalunya que, tot i que no fan una carrera professional, són molt bons. Doncs aprofitem aquesta riquesa, i que siguin els actors de cada població els que complementin el muntatge quan es representi allà.
Aquesta és la segona raó, aprofitar la riquesa del teatre ‘amateur’.
És molt gratificant. Són gent molt bona i que fan un esforç immens per fer una única representació. S’han d’aprendre un paper per fer una cosa que serà efímera, però la voluntat és fantàstica.
Com ha estat la resposta santcugatenca al càsting?
Moltíssima gent. De fet, hi ha molta gent que jo sé que és molt bona i sé que no hi seran perquè no se n’havien assabentat...
Hi haurà més aportació santcugatenca a més dels actors locals?
Com que és un musical (per cert, la música és fantàstica, de Toni Xuclà, i les lletres són de Joan Vilamala), el que s’agafa és gent de les corals locals. Al Grec hi va participar la coral de Cervera, hi havia 70 persones en escena, i era molt colpidor. I aquí són membres de diferents corals de Sant Cugat.
Veurem un espectacle de gran format, doncs!
Tenim una riquesa comarcal molt gran a Catalunya, però sembla que tot sigui Barcelona. I d’aquesta manera es pot fer un espectacle amb molta gent. Amb tot, aquest fet obliga a assajar moltíssim cada representació. Cada vegada és com si fos un muntatge nou, perquè bona part de la gent que s’incorpora no en sap res, i els has de formar des de baix. Alguns no són professionals, per tant, encara requereix més esforç. És un treball titànic.
Per l’experiència que heu tingut fins ara, com reacciona el públic?
Agrada. Perquè no és una obra infantil que els pares porten als nens i desconnecten. No. Al Grec, la part bona que va tenir és que es va fer al convent de Sant Agustí, que va ser escenari d’una de les batalles finals del 1714, és a dir, érem al convent on allà, feia 300 anys, estaven lluitant per la vida. Era colpidor, emocionant...
Com animaria el públic santcugatenc perquè no es perdi l’obra?
S’ho passaran molt bé. És una obra divertida, vas a passar-ho bé. Evidentment, el fet històric és dramàtic. Però com que ja sabem que és dramàtic, hem intentat explicar-lo de manera que sigui divertit, sense que el públic deixi de prendre consciència del que va significar: utilitzant elements divertits, de comèdia com, per exemple, portar un personatge del segle XXI a aquell context, que la gent el pren per boig. I hi ha una sorpresa final...