Bertran: "El florido pensil' és el retorn a un passat molt passat de voltes"

Inauguren temporada!

És un honor, perquè és un gust actuar a Sant Cugat. Hi ha gust pel teatre, molt bona acollida, i el teatre en si és una joia.

Què ens proposen?

El florido pensil, la versió de les nenes. Crec que es pot definir com el retorn a un passat molt passat de voltes i que encara no ha passat del tot, per desgràcia. Encara queden alguns vestigis d’aquella època fosca. Expliquem la brutalitat del sistema educatiu amb les nenes. Tant nois com noies rebien la mateixa educació d’imposició, de dictadura, però les nenes era més... Els homes eren més la força bruta; havien de manar. En canvi les dones havien de ser submises i sotmeses al marit i, a més a més, estar-ne molt pendents, i sobretot, no atabalar-lo amb els problemes d’elles, perquè els dels homes eren més importants, evidentment. Una menjada de cervell brutal. Jo crec que més que educació era deseducació. Passa que, si ho fessin a través dels ulls d’una persona adulta, seria un drama, però com que passa per la mirada d’uns ulls infantils, produeix molta comicitat.

Com s’articula l’obra?

Ens trobem unes amigues que fa temps que no coincidíem, i recordem l’escola, i ens convertim en nenes. Clar, és una delícia fer aquesta obra. Quan fem els personatges infantils, tenim actituds de nenes sense infantilitzar-les excessivament. Però, en canvi, quan fem els professors, perquè totes doblem un personatge adult, són caricatures pures, perquè és com recorden aquelles nenes els professors que havien tingut.

Com reacciona el públic?

La gent s’ho passa molt bé, tant la gent que ho ha viscut, com els més joves, que ho tenen de referència dels avis o pares. Perquè veuen que tot això va passar, i s’adonen del que tenen ara. Va ser molt dur per a la gent que ho va viure. Molt dur, però al mateix temps és bonic, perquè va ser una època molt fosca, però molta gent ho recorda amb tendresa perquè hi van fer les amigues de tota la vida.

Què li suposa personalment fer aquesta obra?

És deliciós. Jo faig la Quica Roure. Cadascuna ve d’un entorn social diferent, i la meva ve de pagès, i és un encant, perquè no sap res, i rep una mà de clatellots. Però és una persona molt tendra, que es fa estimar. Crec que tots els personatges són molt bonics, i cadascuna té el seu moment.

Recomani que no s’ho perdin.

S’ho passaran molt bé. Perquè expliquem coses molt dures, que fan pensar, però al mateix temps t’ho passes bé, perquè et sents a prop d’aquelles nenes. És una altra manera de veure la història. És el que diem: és bo mirar el passat per saber quin present tens, i per millorar el futur, sobretot.