Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Com cada Nadal, i ja en fa dotze, Tetrateatre torna a portar a la Sala Capitular del Monestir la tragicomèdia musical sobre l’assassinat de l’abat Biure al Monestir durant la Missa del Gall de 1350: ‘Pedra i sang’. Un muntatge santcugatenc que arriba aquest any a la representació número 100 el dia 27 de desembre a les 21.30 hores. El muntatge es podrà veure els dies 25 i 26 de desembre a les 20 hores, i el 27 i 28 a les 19 i 21.30 hores.
Quin paper juguen els monjos a ‘Pedra i sang’?
Ignasi Bassó (I. B.): Els monjos són uns personatges que fan de lligam entre el poble i la cúria monacal, i que fan una mica de lligam de tota aquesta maionesa que és l’obra. Fan els papers seriosos, però també els còmics. L’obra no deixa de ser una representació d’un fet històric de l’assassinat de l’abat, però barrejat amb fets que cada any s’actualitzen, i que en els diàlegs que tenen els monjos entre ells van sortint aquestes pinzellades d’actualitat.
Hi ha diferents tipus de monjos...
I. B.: Hi ha dues categories. L’abat seria una categoria a banda. Hi ha quatre monjos: l’hortolà, el cellerer, l’estudiós i el músic. Aquests són els que tenen diàleg i representen una mica els oficis que es feien dins del Monestir. I hi ha dos monjos llecs, que no estan ni ordenats com a capellans. Són els que canten amb el monjo músic i fan la comparsa amb el poble.
Com arriben a l’obra i com presenten el seu paper?
I. B.: Jo vaig començar com a poble. Em vaig presentar a un càsting perquè vinc del món del cant coral. Ja fa sis anys, i des d’en fa quatre faig de monjo llec, que només canta, interpretant les peces escrites per Alavedra sota les indicacions del director musical, que és el monjo músic, l’Albert Santiago.
I el monjo hortolà?
Francesc Fonolleda: Jo sóc el monjo hortolà, que em dedico a conrear la terra, i també sóc el que porta la veu cantant en tota la comunicació amb el poble, tant en les parts còmiques com en les tràgiques. Perquè els altres són una colla de cagats, i sempre s’amaguen al darrere. Vaig entrar a fer aquest paper sense càsting. El meu paper abans el feia Joan Fàbregas, i quan va plegar, la Dolors em va trucar. Ja fa quatre anys...
Com és l’experiència?
F. F.: Des del primer any m’ho passo molt bé. El principal motiu per continuar fent 'Pedra i sang' és que em diverteixo. Fin i tot, ho necessito!
També veiem el monjo estudiós a l’obra...
Pere Pahissa: Jo sóc el monjo estudiós, i em cuido de la biblioteca i dels llibres. I sóc una mica menys valent que el monjo hortolà, encara que de vegades també salto!
Com veuen el paper dels monjos?
P. P.: El paper d’aquests monjos és una mica el d’una espècie d’exèrcit covard. Perquè ens enfrontem amb l’assassí, el Saltells, però així que ens fa quatre crits, reculem. Defenem l’abat, però tenim por.
I. B.: És una mica la representació de la part de la societat que es conforma amb les coses. “És així perquè així ho vol Déu”. El poble es queixa de la situació, i nosaltres els diem que es conformin.
I des de quan fa d’estudiós?
P. P.: Ui! No me’n recordo. Vaig entrar quan es va fer el canvi d’actors als deu anys. No van plegar per avorriment, sinó perquè ja eren molts anys...
Ens falta conèixer el monjo cellerer.
Joan Vallvé: Vaig començar a fer el paper perquè Xavier Serrat no podia compaginar assajos, i amb molt poc temps em va trucar la Dolors per si em venia de gust fer el paper, i vaig acceptar. Amb molt de compromís perquè reconec que no havia vist mai l’obra, i és un paper que havia fet Llamas. Em sembla que he fet un personatge totalment diferent. És un personatge divertit, molt viu.
Què en destaquen de les representacions d’aquest any?
P. P.: L’obra retrata molt bé tot l’ambient d’una època, d’una comunitat. I crec que aquest és l’èxit de l’obra, a més de l’actualitat que cada any canvia.
I. B.: I el cor, és un gran al·licient perquè ens superem!
Una obra molt actual
El text de ‘Pedra i sang’ és obra de Josep M. Jaumà, però cada any es renova en una part important. La de l’actualitat. Unes reivindicacions i ironies sobre la situació actual que al públic li arriben gràcies al paper dels monjos de l’obra. Ells són Francesc Fonolleda, Joan Vallvé, Pere Pahissa i Albert Santiago (hortolà, cellerer, estudiós i músic), junt amb els monjos llecs, com Ignasi Bassó. Uns personatges divertits que posen el contrapunt a la tragèdia i que gaudeixen de cadascuna de les obres.
Quin paper juguen els monjos a ‘Pedra i sang’?
Ignasi Bassó (I. B.): Els monjos són uns personatges que fan de lligam entre el poble i la cúria monacal, i que fan una mica de lligam de tota aquesta maionesa que és l’obra. Fan els papers seriosos, però també els còmics. L’obra no deixa de ser una representació d’un fet històric de l’assassinat de l’abat, però barrejat amb fets que cada any s’actualitzen, i que en els diàlegs que tenen els monjos entre ells van sortint aquestes pinzellades d’actualitat.
Hi ha diferents tipus de monjos...
I. B.: Hi ha dues categories. L’abat seria una categoria a banda. Hi ha quatre monjos: l’hortolà, el cellerer, l’estudiós i el músic. Aquests són els que tenen diàleg i representen una mica els oficis que es feien dins del Monestir. I hi ha dos monjos llecs, que no estan ni ordenats com a capellans. Són els que canten amb el monjo músic i fan la comparsa amb el poble.
Com arriben a l’obra i com presenten el seu paper?
I. B.: Jo vaig començar com a poble. Em vaig presentar a un càsting perquè vinc del món del cant coral. Ja fa sis anys, i des d’en fa quatre faig de monjo llec, que només canta, interpretant les peces escrites per Alavedra sota les indicacions del director musical, que és el monjo músic, l’Albert Santiago.
I el monjo hortolà?
Francesc Fonolleda: Jo sóc el monjo hortolà, que em dedico a conrear la terra, i també sóc el que porta la veu cantant en tota la comunicació amb el poble, tant en les parts còmiques com en les tràgiques. Perquè els altres són una colla de cagats, i sempre s’amaguen al darrere. Vaig entrar a fer aquest paper sense càsting. El meu paper abans el feia Joan Fàbregas, i quan va plegar, la Dolors em va trucar. Ja fa quatre anys...
Com és l’experiència?
F. F.: Des del primer any m’ho passo molt bé. El principal motiu per continuar fent 'Pedra i sang' és que em diverteixo. Fin i tot, ho necessito!
També veiem el monjo estudiós a l’obra...
Pere Pahissa: Jo sóc el monjo estudiós, i em cuido de la biblioteca i dels llibres. I sóc una mica menys valent que el monjo hortolà, encara que de vegades també salto!
Com veuen el paper dels monjos?
P. P.: El paper d’aquests monjos és una mica el d’una espècie d’exèrcit covard. Perquè ens enfrontem amb l’assassí, el Saltells, però així que ens fa quatre crits, reculem. Defenem l’abat, però tenim por.
I. B.: És una mica la representació de la part de la societat que es conforma amb les coses. “És així perquè així ho vol Déu”. El poble es queixa de la situació, i nosaltres els diem que es conformin.
I des de quan fa d’estudiós?
P. P.: Ui! No me’n recordo. Vaig entrar quan es va fer el canvi d’actors als deu anys. No van plegar per avorriment, sinó perquè ja eren molts anys...
Ens falta conèixer el monjo cellerer.
Joan Vallvé: Vaig començar a fer el paper perquè Xavier Serrat no podia compaginar assajos, i amb molt poc temps em va trucar la Dolors per si em venia de gust fer el paper, i vaig acceptar. Amb molt de compromís perquè reconec que no havia vist mai l’obra, i és un paper que havia fet Llamas. Em sembla que he fet un personatge totalment diferent. És un personatge divertit, molt viu.
Què en destaquen de les representacions d’aquest any?
P. P.: L’obra retrata molt bé tot l’ambient d’una època, d’una comunitat. I crec que aquest és l’èxit de l’obra, a més de l’actualitat que cada any canvia.
I. B.: I el cor, és un gran al·licient perquè ens superem!
Una obra molt actual
El text de ‘Pedra i sang’ és obra de Josep M. Jaumà, però cada any es renova en una part important. La de l’actualitat. Unes reivindicacions i ironies sobre la situació actual que al públic li arriben gràcies al paper dels monjos de l’obra. Ells són Francesc Fonolleda, Joan Vallvé, Pere Pahissa i Albert Santiago (hortolà, cellerer, estudiós i músic), junt amb els monjos llecs, com Ignasi Bassó. Uns personatges divertits que posen el contrapunt a la tragèdia i que gaudeixen de cadascuna de les obres.